La ciutat immoral

Els símbols de la República formen part del patrimoni incòmode

A penes es perceben notícies de la ciutat immoral, i ningú se n'hauria de sorprendre, ja que l'immoral és allò que la ciutat oficial considera incòmode, dolorós o presumptament conflictiu i en conseqüència ho encobreix, li renta la cara, ho descompon o simplement ho obvia, i així, malgrat que existeix i viu, la notícia que comporta resulta intransitiva, morta.

Em refereixo a allò immoral en relació amb el patrimoni de valors civils i la seva representació simbòlica en escultures, esteles, monuments o plaques que commemoren alguna cosa, o en llocs i edificis on la dictadura va vulnerar els drets de les persones constituint el referent ciutadà de la por; com és el cas de la Jefatura de Policía situada a la Via Laietana, un edifici que pertany a l'Estat i que ni el Govern de la ciutat ni el de la Generalitat han recuperat, ni com a propietat ni tan sols com a patrimoni democràtic propi, senyalitzant, informant què va succeir en aquell lloc, per què va ser tan sinistre. L'immoble existeix, la seva veu espera sense que gairebé ningú amb autoritat política el reclami. I espera també la desapareguda presó de dones de Les Corts a què algun dia alguna cosa recordi -encara que sigui només un arbre, un roser, un cartell- que allà va existir un convent on van ser tancades, per ser desafectes a la dictadura, milers de dones amb els seus fills, alguns dels quals es van perdre per sempre. La realitat incòmoda d'aquests llocs els situa en el patrimoni immoral de la ciutat.

"Les representacions simbòliques que posseeix Barcelona de la República romanen en el partimoni incòmode, immoral, de la ciutat democràtica"
"L'Administració accepta que hi ha pluralitat de memòries, però no que la memòria és conflicte"

Carme Molinero ha provat que la imatge de la República transmesa a la generació política de la dictadura i la Transició va ser una imatge idealitzada, però també la d'un temps l'única identitat del qual va ser el conflicte permanent, la tensió contínua, la de tot allò que no ha de retornar. Així, el tracte oficial a la República encara avui és pusil·lànime per a una Administració que accepta que existeix una pluralitat de memòries, però que no assumeix que la memòria és conflicte, i per tant rebutja, en lloc de mediar com correspon al mandat institucional. Les representacions simbòliques que té Barcelona de la República romanen en el patrimoni incòmode, immoral, de la ciutat democràtica. Només dues mostres. El 1939 les autoritats franquistes van desarticular el conjunt escultòric que Adolf Florensa i Josep Vilaseca havien realitzat per commemorar els valors republicans de llibertat, igualtat i virtud pública a la cruïlla del Passeig de Gràcia amb l'Avinguda Diagonal. El monument, inaugurat a l'abril de 1936, estava constituït per un obelisc a la cúspide del qual s'alçava una bella al·legoria de la República en forma de dona amb barret frigi, obra de Josep Viladomat, i un medalló amb l'efígie de Pi i Margall a la base. Els nous Jefes de Barcelona van mantenir l'obelisc i van retirar la jove i el medalló, substituïts respectivament per un aguiló al cim, el jou i les fletxes a la base i una hieràtica escultura femenina, obra de Marés (que per cert l'havia presentat l'any 1932 com a símbol de la República), al davant. El conjunt era una representació de La Victòria, i així es va anomenar la plaça perquè no hi hagués dubtes sobre el tema. Va ser un conjunt monumental viu, ja que les manifestacions antifranquistes dels anys seixanta i setanta van dialogar amb ell atacant-lo en repetides ocasions; un dia un petard, un altre dia pintura i de tant en tant una pancarta, reprovaven el significat d'aquella Victòria i recordaven a la ciutat que la resistència existia. El 1981, el Consistori va treure l'ocell, va retirar jous, fletxes i altres expressions franquistes, i d'acord amb la baixa intensitat simbòlica de la nostra Transició, va deixar al seu lloc la pètria dona, desproveïda ara de semàntica, i va denominar la plaça Juan Carlos I. Podien haver-li posat un nom més conceptual: Plaça de la Monarquia, per exemple. Així, aquella escultura de Marés hauria simbolitzat per sempre (disculpin la maldat) el vincle entre la Victòria de la dictadura, la Llei de successió i la monarquia, en un perfecte palimpsest de la República.

Nou anys després, l'Ajuntament va rescatar dels seus magatzems la bella estàtua de la República i el medalló de Pi i Margall. Els va instal·lar a l'altre extrem de la ciutat, a la plaça Llucmajor, formant part d'un conjunt dissenyat per Helio Piñón i Albert Viaplana. El sorprenent no és només la pèrdua de centralitat de la República en l'espai urbà, sinó l'encobriment del seu significat, ja que en tota la plaça no hi ha ni un sol cartell que indiqui qui és aquella senyora nua que damunt d'un pedestal cobreix el seu cap amb quelcom tan semblant a la simpàtica barretina indígena. Ni qui és l'ancià gravat en el medalló de la seva base. La República existeix però ningú ho sap en el barri, i menys a la ciutat. Quelcom semblant va succeir al monument a les Brigades Internacionals ubicat a la Rambla del Carmel.

A la seva base, una làpida reprodueix part del discurs que Dolores Ibarruri va pronunciar en el comiat de Barcelona als brigadistes. L'interessant és la frase final: "No os olvidaremos, y cuando el olivo de la paz florezca...volved." On avui apareixen els punts suspensius el text del discurs deia: "entrelazado con los laureles de la victoria de la República española". En el seu moment la supressió va causar polèmica, però va quedar en no res. La República, ni mentar-la, encara que els subjectes de l'homenatge van combatre per ella. La memòria democràtica es troba en allò immoral de la ciutat.

La memòria (i les amnèsies) de Barcelona, a debat

Tenen memòria les ciutats? Com la gestionen? I, tant o més important, amb què pateixen amnèsia? A algunes d'aquestes preguntes volen respondre entre avui i demà al Pati Manning de Barcelona les jornades La ciutat i la memòria democràtica. "Les polítiques de recuperació de memòria històrica aborden les fosses, les víctimes, la reparació d'un dolor i han deixat com a tema menor el de la recuperació dels espais; però això és el que quedarà: quins tipus d'espais de memòria deixarem a generacions futures?", planteja l'historiador de la Universitat Autònoma de Barcelona Xavier Domènech. Ell és dels organitzadors de les trobades realitzades pels historiadors del col·lectiu Desafectos, la Universitat Progresssita d'Estiu de Catalunya i el Centre de Treball i Documentació, amb el suport de la Direcció General de la Memòria Democràtica i la Diputació de Barcelona.

Els espais de memòria han començat a bellugar-se a Espanya en poblacions petites però no tant en grans ciutats, on els problemes urbanístics són majors, sobretot a Barcelona. Però només per això s'avança tan a poc a poc? "No, la veritat és que no hi ha un criteri ni un pla global, s'actua a cop d'aniversari o per la pressió de la mobilització veïnal, com va passar amb els refugis antiaeris". Hi ha hagut por en la tasca dels ajuntaments democràtics davant la memòria republicana? "Els polítics sorgits de la Transició no veuen la tradició republicana com una experiència democràtica i això es tradueix en la política dels monuments i espais públics", exposa Domènech. "Caldrà parlar-ne amb tot el sector", diu. No serà en aquestes jornades, on entre els ponents (Jordi Borja, Manuel Delgado, Gabriel Gómez. Manel Risques...) no hi representants de l'Ajuntament ni de la Generalitat. "Van respondre amb el silenci administratiu", diu Domènech. La memòria, sempre incòmoda.

* Este artículo apareció en la edición impresa del jueves, 20 de noviembre de 2008.