Juli González

Roberta González, la filla de l'escultor, va escriure a Mon père, Julio González: "La llarga nit en què es debat el meu pare s'acaba. Una aurora lluminosa s'aixeca. El meu pare ha abandonat la pintura per respondre finalment a la crida de l'escultura que serà la seva gran alliberadora, ja que havia nascut escultor i ell es negava a admetre-ho." Aquest paràgraf resumeix exactament la història profunda del que va ser un dels més grans escultors del segle XX. Tota una vida dedicada a la pintura i, de cop, finalment, gràcies als estímuls de Picasso, el descobriment de l'escultura en ferro, el del seu llenguatge i el del sentit d'aquest llenguatge. De tota manera, les coses no són tan senzilles, és clar. I González, abans de dedicar-se a l'escultura, es va anar preparant, estèticament i tècnicament. Estèticament, a través de la pintura i a través de la seva formació com a pintor, iniciada al Cercle Artístic de Sant Lluc, en la seva joventut, i també a través dels pintors que ell va anar considerant i pels quals es va anar deixant influir: Puvis de Chavannes, Torres-García, Picasso, Sunyer, i els nabis, Maurice Denis, Paul Sérusier, etcètera. El que el va impregnar estèticament va ser el simbolisme, del qual sempre hi ha rastres a la seva pintura, i la seriositat del simbolisme li va quedar gravada molt profundament perquè la seva obra escultòrica en ferro, que aparentment podria semblar fàcilment decorativa, sempre està prenyada d'una sagrada seriositat. Si aquesta li ve de la seva llarga nit com a pintor -en la pintura mai no va aconseguir trobar un llenguatge propi-, l'habilitat tècnica li ve del taller del seu pare. La família González eren forjadors d'art, com es deia. L'avi va ser argenter i el pare, Concordio, va assimilar els dos fills, Joan, el gran, i Juli, el petit, al taller de metal·listeria. Allà va aprendre Juli els secrets del ferro, de l'aram, de la plata. Més tard, quan portava uns anys a París, va anar d'aprenent als tallers de la Renault per iniciar-se en la soldadura autògena.

Així, quan Picasso li demana ajut per tal de fer una escultura per a un monument a Apollinaire, Juli González no solament pot aconseguir el que Picasso vol sinó que ell mateix descobreix les possibilitats del ferro, treballat a escales més grans que les de l'antiga metal·listeria familiar. Havia nascut un dels escultors més notables del segle XX. En pocs anys, pràcticament en una dècada llarga, va crear aquesta obra escultòrica que durarà per sempre.

Al MNAC es conserva una bona col·lecció d'obres de Juli González. A París, al Centre Pompidou, una altra bona col·lecció, i a IVAM de València, una altra de nodridíssima, que inclou la documentació personal de l'artista. A part d'això, hi ha obres seves als museus més importants del món. Ara el MNAC ha organitzat, comissariada per Mercè Doñate, una retrospectiva esplèndida de la seva obra, amb la col·laboració d'importants col·leccionistes. No se la perdin. A Montjuïc, fins al 25 de gener.