Hivern als Abruços
Estimat Michele
Natalia Ginzburg (Traducció
de Teresa Muñoz Lloret)
Edicions 62
187 pàgines. 17,50 euros
La lentitud a l'hora de trobar una veu narrativa en concordança amb una trajectòria de depuració estilística i la reticència a construir una trama lineal després de l'èxit assolit amb Vocabulari familiar (1963) -un dels molts precedents, de Montaigne i de Goethe ençà, del que avui s'anomena amb bombo com a autoficció-, van fer que Natalia Ginzburg (Palerm, 1916- Roma, 1991) trigués una dècada a donar a conèixer una nova novel·la, meitat narrativa i meitat epistolar, Caro Michele (1973), sobre l'amor als records, com a consol de l'experiència, i sobre els efectes dramàtics en una família divorciada dels enfrontaments entre l'esquerra i la dreta extraparlamentàries a la Itàlia de finals de la dècada dels seixanta i principis de la dels setanta.
La crítica italiana va rebre la novel·la com una mena de retrat en negatiu de la joventut més alienada de l'època, amb el rerefons de la fallida de la família tradicional, dividida i dispersa, com a base d'una crisi de certeses comunes. En alguns casos va arribar a reprendre amb displicència l'ús d'un llenguatge carregat de retrets i de futilitats, com si en la parla de cada dia i les cartes corrents no n'hi hagués mai, i a confondre el desesper o la desorientació dels personatges amb els de l'autora. Amb tot, els uns i els altres van reconèixer la capacitat de la novel·la per incidir en algunes constants de la vida contemporània com ara la dissolució dels rols masculins i femenins, el terrorisme polític i el fantasma de les convulsions derivades del 1968, i sobretot de colpir el lector amb diversos episodis de la memòria més estremida d'una família poc avinguda. El contrapunt amb la fórmula feliç que havia estat l'homenatge a la família no inventada de Vocabulari familiar era evident; atesos els continguts, la comparació era gairebé sagnant.
Vist amb perspectiva, el que Ginzburg tractava de posar en dansa a través dels records no només era la "vida dels nostres dies" en allò que té d'exigua, de parcial i de fragmentària "com les esberles d'un mirall trencat", tal com va definir ella mateixa una obra posterior del tot epistolar, La ciutat i la casa (1984) -hi ha una edició i traducció en català, també afortunades, a Eumo Editorial-, en què va aguditzar encara més les constants temàtiques i els accents estilístics d'aquesta Estimat Michele, sinó una manera de fer literatura en què la forma i l'orfebreria de la ficció fossin tan lleus que la història i les veus dels personatges semblessin més reals que inventats, en una inversió del procés de mitificació de la família real efectuat a Vocabulari familiar. I és per això que a l'acostumada nuesa del llenguatge hi va afegir la immediatesa sense reserves del gènere epistolar, no només per furgar en les intimitats familiars, sinó per reduir fins on fos possible la literatura en benefici de la perplexitat, la polifonia de veus i el sentit de la plenitud i el buit de la realitat que emana dels records, en un cara a cara coratjós i sense afectació amb la darrera línia de les coses.
