L'estructura del poeta

Joan Margarit és arquitecte i ha estat catedràtic d'estructures de l'Escola d'Arquitectura de Barcelona. I no hi hauria el poeta sense l'experiència de l'arquitecte expert en estructures. L'obra del seu despatx, que ara s'anomena 2 Buxadé, Margarit, Ferrando S.L., va apostar des del principi per una arquitectura basada en la precisió tècnica i la presència de l'estructura i, per tant, d'un cert anonimat i d'una clara voluntat de neutralitat expressiva.

Possiblement la creació més completa és la gran cúpula del Mercat de Bestiar a Vitoria (1975), aixecada amb una preciosa malla estructural lleugera, un mercat que, quan va estar acabat, ja no tenia sentit que mantingués aquest ús, i va passar a ser Palau de Congressos i ara és el Pavelló Fernando Buesa Arena, sempre remodelats per Margarit i Buxadé. Entre les seves obres hi figuren intervencions molt emblemàtiques, com ara la col·laboració amb Federico Correa i Alfonso Milà en l'Estadi Olímpic de Montjuïc (1985-1992), i la rehabilitació de la fàbrica Aymerich, Amat i Jover en Museu de la Ciència i la Tècnica a Terrassa (1996), convertint-ho en una lliçó de construcció en deixar vista l'estructura de maó de les voltes de Lluís Muncunill.

I és que, de fet, Margarit ha estat, essencialment, professor, junt amb Carles Buxadé: una parella ocurrent, brillant i molt didàctica, que va posar a punt diversos mètodes de càlcul d'estructures, el més conegut, el mètode Margabux, i que han creat tota una escola de tècnics i professors. Aquesta habilitat en les estructures i en una arquitectura sòbria els ha portat a gran quantitat d'obres, des de conjunts d'habitatges fins a la reconversió de les instal·lacions i dipòsits de la companyia d'aigües a Cornellà en Museu de l'Aigua (2005). I també els ha portat a fer el projecte estructural per a la finalització de les obres de la Sagrada Família, un fenomen sempre polèmic, però que encaixa amb el tarannà de Margarit i Buxadé: acceptar fer la feina necessària; i necessari és que s'aguanti el temple que tants visitants vénen a admirar a Barcelona, per molt que alguns elitistes el menyspreïn.

Però més enllà d'haver realitzat grans obres, allò que més aflora en els poemes de l'experiència de Joan Margarit és la visita a les cases de pilars amb esquerdes, bigues amb aluminosi, cuines rònegues i instal·lacions obsoletes, en els barris perifèrics de Barcelona: Besòs, La Pau, Sant Roc, Parera, Espronceda. És en aquests escenaris de la vida real i crua, del tècnic que repara i reforça incansablement (uns 12.500 habitatges rehabilitats) i dels habitants que hi sobreviuen, on l'arquitecte i el poeta es fusionen en la mateixa persona.