El formatge d'Epicur

Al llibre X de les seves imprescindibles, mai prou lloades Vides i doctrines dels filòsofs il·lustres , Diògenes Laerci ens diu gairebé tot el que sabem de la vida i l'obra d'aquest controvertit filòsof de l'època alexandrina que es diu Epicur -vaja, se'n deia, perquè va passar a millor vida l'any 271 a causa d'un còlic nefrític, sense immutar-se, tota vegada que no creia en la immortalitat de l'ànima, després de beure una bona glopada del vi melós de Grècia, acompanyat dels seus deixebles jardiners. Entre altres coses, Diògenes ens ennova de la mala llengua d'Epicur -que anomenava Aristòtil, ves quin atreviment, "un mans foradades que, després d'haver devorat el seu patrimoni, va fer-se soldat i venedor de drogues"- i dels avatars de la seva escola, dita el Jardí, situat, segons que diu la tradició, als afores d'Atenes, camí del port. Els epicuris hi plantaven verdures i hortalisses, i fins i tot, pel que sembla, van socórrer la ciutat d'Atenes en moments de gran necessitat.

"Les formes de vida dels deixebles d'Epicur no eren les dels cràpules i els disbauxats"

Ja sé que tot això és anecdòtic, però encara ho és més la manera com la tradició va tractar sempre la persona i l'obra d'Epicur; una obra de la qual ens n'ha pervingut no gaire cosa més que tres cartes, un centenar de fragments aforístics i un testament, quan Diògenes li atribueix cap a tres-cents rotlles de papir, l'equivalent d'allò que avui en diríem "llibres". En realitat, l'únic deixeble que va deixar mestre Epicur al lloc que li pertocava en la història de la filosofia va ser un escriptor llatí, Lucreci, en el seu monumental De rerum natura , que es podria traduir, senzillament, com De les coses , o De la realitat : inicis, sens dubte, del que més tard hem anomenat "materialisme". El que és Plutarc, Ciceró o Sèneca, la veritat, el solen deixar com un drap brut, i no diguem Timó, que el va definir com "aquest porc, l'últim dels físics, i el més gos de tots, vingut de Samos com a mestretites, el més mal vestit dels animals". Aquestes fonts, entre altres, són les responsables que avui dia, quan un diu a un golafre o vividor que és un "epicuri", no solament redueixi Epicur a la categoria dels famosos porquets del seu Jardí, sinó que cometi també una enorme injustícia amb la seva doctrina alhora que demostra una vastíssima ignorància -cosa, aquesta segona, de la qual ja no cal ni que ens escandalitzem, de tan prestigiada com està. De fet, al mateix Epicur se li va retreure sempre que fos molt ignorant, i això sí que deu ser veritat, perquè també sabem que, en aquests tres-cents llibres que va escriure, no va citar mai ni un sol filòsof de la tradició, malgrat la seva predilecció per Demòcrit. No pas per Sòcrates, ni Plató, ni Aristòtil, que li disgustaven a causa de les seves enrevessades disquisicions cosmològiques, teològiques i filosòfiques.

I aquí arriba el nus de la qüestió: allò que sobretot és Epicur -com és el cas dels cínics i dels estoics, contemporanis d'ell-, és un moralista. Després que la metafísica platònico-aristotèlica hagués confós tota la ciutadania culta de l'Hèl·lade, i, sobretot, després que l'esplendor de Pèricles es va haver fos gairebé del tot amb la mort d'Alexandre, resulta lògic pensar que la filosofia se sentia obligada a oferir instruments una mica pragmàtics: una resposta a la famosa pregunta que es troba al Gòrgias platònic: "¿Com cal viure?". Això sí: pel contingut dels fragments i cartes que en posseïm, no es pot dir de cap de les maneres que les formes de vida dels deixebles d'Epicur fossin les dels cràpules o els disbauxats: és cert que disposaven d'un petit estol de prostitutes al Jardí, però Epicur més aviat recomana no dedicar-se a la vida sexual, i, quant al menjar i el vestir, ser d'una manifesta poquedat. Un dia va escriure una carta a un amic seu demanant que li enviés un pot de formatge per fer, el dia que fos possible, la festa grossa. Evidentment, d'un filòsof que considera que menjar pa amb formatge és fer un tec fenomenal, no se'n pot dir un "epicuri" en el pervertit sentit que hem acabat donant a la paraula. Preuava la discreció, més que la dialèctica; i propugnava allunyar-se, sobretot, tant dels negocis com dels afers polítics: "Amaga't", aconsellava, cosa que ens l'aproxima als grans pares del cristianisme antic.

Tot això ho hem dit arran el fet que una nova editorial, dita Proteus, amb seu a Cànoves (on no deuen faltar-hi ni els jardins ni el formatge), ha començat a publicar una sèrie de col·leccions amb l'ideal de fornir indicacions morals als ciutadans d'un segle XXI certament desorientats, com diu la seva mateixa carta de presentació a la premsa. Una Ètica d'Epicur (2008) ha estat magníficament presentada i traduïda per la nostra més gran especialista en aquest autor dels segles IV-III, Montserrat Jufresa, que ja ens havia donat unes Lletres d'Epicur a la Bernat Metge (1975) i unes Obras (Tecnos, 1991, reed. 2007) fetes en col·laboració amb dues col·legues seves, Montserrat Camps i Francesca Mestre (ah, l'amistat entre els grecs, aquesta gran hetaireia !). L'editorial Proteus anuncia, a més, una nova edició del discurs de Pico Sobre la dignitat de l'home (i de la dona, perquè elles també entren en la paraula corresponent del títol llatí), i de la Faula de l'home , del nostre humanista Lluís Vives, a més d'altres textos, en castellà, que és com possiblement es guanyaran la vida, epicúriament i estoica, els directors d'aquesta nova empresa. Que sigui per molts anys!

"Les formes de vida dels deixebles d'Epicur no eren les dels cràpules i els disbauxats"