El rebost literari

Formen un veritable llibre de literatura i d'història. Són 567 cartes (151 de Mercè Rodoreda i 416 de Joan Sales) escrites entre el desembre del 1960 i la primavera del 1983, i es publiquen íntegres per primera vegada a la col·lecció La cara fosca de les lletres, del Club Editor. És una llarga conversa entre l'escriptora i el seu editor: parlen d'ells, de la seva vida personal i de la seva obra, però també parlen dels altres, del món literari de Barcelona i de l'ambient polític del país; i ho fan sense embuts perquè la situació reclama, en paraules de l'autora de La plaça del Diamant, "la criatura que digui que el rei va despullat".

L'epistolari comença amb un enfrontament apassionat "per sis paraules" i acaba amb aquella tendresa de les amistats antigues. Entremig hi vivim, en directe, grans moments de creació literària, discussions intenses sobre la necessitat o no d'alterar un episodi o d'afegir un capítol, l'entusiasme davant de projectes que no veuran el dia i la frustració, també, davant de somnis que tanmateix s'han fet realitat. Hi travessem moments de la vida íntima de Rodoreda: els difícils lligams familiars, la revoltada relació d'amor amb Armand Obiols. Hi sentim el pes nostàlgic de les ciutats: París, Ginebra, Barcelona. Hi patim la lenta represa de les lletres catalanes durant el franquisme i la reconstrucció d'una "indústria editorial" que trontolla sempre i s'assembla sovint a una guerra de maquis.

La carta és habitualment considerada com un objecte d'informació, suport de la comunicació privada, sovint concreta i específica, d'un fet que es relaciona exclusivament amb els corresponsals que la motiven. Els epistolaris han estat i són encara molt diversament valorats. Sainte-Beuve els adorava, perquè retraten els personatges sense filtres; Proust els detestava perquè rompen la privacitat. I és sens dubte a mig camí d'aquests dos extrems que cal situar la nostra curiositat. Aquest, concretament, ens obre un nou calidoscopi biogràfic de Rodoreda i de Sales, ens ofereix un retrat fragmentat que posa tanmateix al descobert nombroses facetes a vegades mal analitzades de la seva vida i de la seva obra. Per exemple: haurem de ser més prudents a l'hora de dictaminar sobre l'èxit rotund i la universalitat de l'obra de Mercè Rodoreda. Les dades que ens forneixen aquestes cartes són clares: 225.000 exemplars del seu llibre més venut -La plaça del Diamant- en vint anys. Són xifres que també descriuen inevitablement la pobresa intel·lectual de l'època i que recomanen molta moderació i molta lucidesa a l'hora d'historiar-la.

Agudes, penetrants, dures a vegades, clarividents gairebé sempre, les cartes d'aquest epistolari són el rebost del seu treball d'escriptors i per nosaltres, avui, constitueixen també una eina de reflexió literària. Ens permeten conèixer, comprendre i valorar més a fons el que suposa el gest intel·lectual de l'escriure, no tant sols per Mercè Rodoreda, sinó també per Joan Sales i, de retop, per Armand Obiols, dos grans autors d'aquest mal explorat segle XX, tots dos grafòmans nats, l'un autor d'una gran novel·la, Incerta glòria, l'altre amb poquíssima obra publicada. Les seves cartes són Literatura, sense la limitació que suposa el gènere i amb la riquesa que suposa la intimitat i el dret a moure la ploma al marge de les convencions acadèmiques.

Hi ha encara qui creu i defensa amb argumentaris sòlids que l'epistolari és del domini reservat, que l'obra pública i la vida privada cal mantenir-les separades per no caure en la reprensible indiscreció entre el que s'acaba atribuint als conceptes de virtut pública i de vici privat. Es cert que les cartes poden ser inquietants, que despullen l'autor que les signa. Però aquests autors avui, al cap dels anys, ja són nostres, són part de nosaltres. I en despullar-los a ells ens despullem, inevitablement i sortosament, també nosaltres mateixos. Podrem a partir d'ara vestir-nos amb uns hàbits nous i escriure i parlar del nostre passat d'una tota altra manera.