Gràcies, Maria

Maria i jo

Miguel i Maria Gallardo

La Galera

68 pàgines. 12 euros.

Al món del còmic s'ha tirat sovint de nostàlgia. Però amb un escena nacional com l'actual, on es donen la mà diverses generacions, no són necessaris tants planys. Per constatar-ho només cal veure la llista de dibuixants en actiu, on figuren Francisco Ibáñez, Carlos Giménez, Daniel Torres, Max, Miguel Gallardo, Juanjo Sáez, Miguel Brieva i la factoria de la revista TMEO, que acaba d'arribar a un miraculós número 100.

Tots ells són representats d'una època (Ibáñez, per exemple, és la memòria de tota l'escola Bruguera). I en alguns casos, de més d'una. Estem parlant, clar, de Max i de Gallardo. Per situar-nos cal fer primer un succint repàs biogràfic de dues trajectòries paral·leles. 1. Van triomfar als anys vuitanta en el regnat d' El Víbora, època a la que van lliurar dues icones. (Max: Peter Punk; Gallardo: Makoki). 2. Amb la crisi arrossegada durant els noranta per les revistes de còmic es van veure obligats a passar a l'exili de la rendible il·lustració publicitària. 3. No es van donar mai per vençuts (en el fons es tracta d'una passió per la historieta i per fer historieta); han aconseguit reinventar-se i encara són dels més innovadors. Max, fundador amb Pere Joan de l'extinta revista Nosostros Somos los Muertos, ha culminat aquest procés amb Bardín el Superrealista i Gallardo amb Maria i jo, que va publicar abans en castellà Astiberri i que és l'obra amb la que va rebre el primer Premi Nacional de Còmic atorgat per la Generalitat.

En realitat, el guardó ho van guanyar el creador de Perico Carambola i la seva filla, la Maria del títol, que el signen conjuntament. Gallardo ho va voler així perquè ella és el llibre, que té com a precedents dues obres poc conegudes del comiquer, Tres viajes: Tel Aviv, Buenos Aires, Turín (contacte inicial amb el quadern de viatges) i Un largo silencio, on posava imatges a les vivències del seu pare a la Guerra Civil (primer tempteig en el relat biogràfic dins de l'àmbit familiar). L'autor ens explica aquí una estada que va fer amb Maria en un hotel de Canàries ple de turistes. El llibre vol trencar tòpics sobre les persones autistes, gent com la pròpia protagonista que cada dia es topa amb mirades d'incomprensió.

Malgrat el to entranyable de bona part d'aquest còmic, el dibuixant no cau mai en la cursileria. Ben al contrari, l'humor és una constant, tant com els esclats de mala llet que li surten a l'autor davant d'algunes actituds intolerants. Gràcies a la seva professionalitat, són ja molts anys de carrera, Gallardo té èxit en un gènere difícil, basat en traslladar a un quadern en forma de traços instants i anècdotes reals sense que perdin ni veritat, ni emotivitat. L'estil que resulta té aparença d'esbós -exquisit gràcies al seu domini del dibuix- perquè és fruit d'aquest gest sense floritures d'agafar apunts espontanis de la quotidianitat: la immediatesa es tradueix en sinceritat.

A més, ens trobem amb una casualitat magnífica: per facilitar la comunicació amb la filla, Gallardo utilitza en moltes ocasions dibuixos, quelcom que provoca que l'ofici de pare i d'autor de vinyetes es trobin meravellosament units. Aquest subtil joc de llenguatges és una de les troballes d'una obra que marca rumbs inèdits en el còmic de casa nostra. En definitiva, un plaer i, per suposat: Gràcies, Maria.