Olor i dietaris

Som un amador d'aquests quaderns de bitàcola que molts d'humans duen cada dia de la seva vida. Crec que em vaig aficionar d'adolescent a aquests textos apassionants amb el diari d'un home que quasi no feia altra cosa que el diari: Amiel. Un home que escrivia: "Un dia més, un pas més cap a la mort", et pot donar totes les sorpreses. I pas un guster amb diaris tan de capçalera com El quadern gris, de Josep Pla, el Journal, d'André Gide i de Jules Renard, els Cahiers, de Paul Valéry, els dietaris de Robert Musil, de Blai Bonet, de Wittgenstein, de Marià Manent, de Julien Green, el Glossari, d'Eugeni d'Ors, el diaris de Marie Bashkirtseff, de Virginia Woolf, de Pierre Léauteaud, etcètera.

Els humans en aquests temps carnissers i llançats cap a la incultura s'obliden sempre seguit de si mateixos. El que aquest cronista aconsella als seus amics és que facin un dietari. I insisteix i sacseja i raona i desraona i fa l'ullastre esbrancat a favor d'aquesta manera de veure's un mateix. En una societat en què només es cerca l'entreteniment a preu fet, en què el personal només vol distreure's, moure's, divertir-se, anar de marxa, sortir a sopar, viatjar a tota, no avorrir-se, no estar sol, no pensar, etcètera, parlar d'un dietari sembla un absurd. Ja ho diu l'amic i mestre Jordi Llovet: "Llavors succeeix que la gent es mor sense tan sols haver sabut com pot arribar a ser digna una vida."

Un dietari és una conversa amb un mateix que ens ajuda a conviure amb la vida i amb la mort que portam dedins (el quotidie morior dels clàssics). I això és higiènic, és engrescador, no té contraindicacions ni efectes secundaris. El dietari també hauria de ser un recordatori de les experiències oloroses, les més directes, les més oblidades. Un amic meu em va dir: "Però com puc escriure d'olors si fa una mala fi de temps que no he ensumat res d'interessant?" Vaig agafar el doble joc que el verb "ensumar" em donava i vaig contestar ben rabent: "No em referesc al fet de descobrir cap secret o confabular-te amb algú, el que et vull repetir és que si no tens cada dia un parell d'experiències oloroses perdràs el nas, perdràs l'ensumera de les olors del món. Et faràs malbé". Una pàgina de la meva plagueta personal podria ser: Aquest matí l'aire condicionat del cotxe feia una olor de bufa ben pudenta. A la feina na Nassi ha dut uns albercocs que no coneixien càmera i he estat una bona estona ensumant les olors d'estiu i d'infantesa. Devora el cotxe he trobat un colom mort que feia una pudor espantosa de descomposició, de cadaverina. Avui horabaixa he anat a fer una volta per foravila: he ensumat el bessó blanc, lletós, dels ametllons, he robat unes prunes vermelles que feien olor del rebost d'adolescència i m'he fregat amb les fulles compostes dels ailants que exhalen sentor de verrim. Quan sopava a la fresca m'ha atacat la química deliciosa de les flors de gessamí que es mesclaven amb la frenesia de l'alfabeguera, i la coentor de l'all de l'amanida de formatge de cabra fresc que cantava pell de boc.

No vull recordar les males olors, especialment corporals, que he viscut a les dues cues que he fet. En temps de crisi les cues es fan més llargues i fètides. Olorós i savi agost! Us desig El bell estiu, com un conte perfumat de Cesare Pavese!