Vacances

S'acaba el juliol, aquest juliol de meteorologia convulsa, amb tempestes avançades, nits frescotes i migdies calorosos. S'acaba el juliol i arriben les vacances. Refilen pinsans i caderneres. I si no ho fan els de debò perquè no els toca -no ho sé, no sóc ornitòleg-, sí que ho fan, per pocs dies, els de ficció, al teatre Romea, en el magnífic espectacle de Xavier Albertí. I si no em desfaig en lloances d'aquest espectacle és perquè hi he col·laborat i quedaria poc elegant. De tota manera, si els el recomano, és perquè tot el mèrit és de Xavier Albertí. I dels cantants i actors, és clar, i del pianista, de l'escenògraf i el vestuari i la coreografia, i d'una il·luminació antològica d'Albert Faure. A partir d'avui, els queden quatre dies per veure'l.

S'acaba el juliol i arriben les vacances, deia, i em vénen a la memòria juliols de quan era nen. Calia esperar que fos la Mare de Déu del Carme, que celebràvem encara a Girona, perquè era el sant de la meva mare i de la tia Carmen i es feia festa grossa, i després ja marxàvem cap a Sant Feliu de Guíxols. Fins a finals de setembre, just per començar el col·legi el dia 2 d'octubre. I començàvem el dia 2, perquè el primer d'octubre era el Dia del Caudillo i era festa. Un estiueig llarguíssim. Sant Feliu era molt lluny, llavors. Dues hores de tren ben bones en aquells vagons de fusta i plataformes a l'aire lliure amb bancs i carbonissa. Era la primera aventura de juliol. Després venia la rutina de la platja, dels jocs i passejades de tarda, només trencada els dissabtes i diumenges, que no s'anava a banyar -això era per als dominguerus, no per als que veranejàvem infinitament-. El juliol era la novetat de tot. L'agost, el costum. El setembre, les primeres pluges. Les tardes escurçades. Els jerseiets i les rebequetes. I les ganes de tornar a ciutat, i retrobar els amics de sempre.

A l'adolescència, pel juliol hi havia la muntanya. El campament amb els escoltes. Els Pirineus. Prats i nerets. Aigües transparents que dringaven entre els còdols. Avets majestuosos. Nits estrellades i focs de camp. Sensacions intenses. La platja arribava més tard, a l'agost. La vida de llangardaix a la sorra i de dolce far niente. I les festes majors, amb els envelats de ratlles blaves i blanques i les aranyes de cristall i les orquestres, els vocalistes i els cantants melòdics. I el seure amb un amic a la sorra de la platja, a la nit, parlant del futur, mentre t'arribaven filagarses de cançons: lirio azul de mi vida, por el camino verde, que el canela de tu piel se quede igual... La música anava i venia. Les onades també. També els nostres projectes.

No sé per què m'ha vingut tot això a la memòria, ara que s'acaba el juliol.

Ara que tot és diferent. Ara que els juliols s'han complicat i les vacances són curtes. Els he de confessar que entrar de sobte a les vacances d'agost, em reprèn. Se'm posa malament. I enyoro aquells estiueigs d'abans, tan tranquils i tan plàcids, tan lents. Enyoro les vacances lentes.