Catocomunisme

Ecce comu

Gianni Vattimo

Accent Editorial

142 pàgines. 14 euros

El fet que, darrerament, alguns pensadors considerats radicals, sobretot antics defensors de la teoria marxista, hagin descobert les bondats de la religió, no hauria de semblar-nos massa estrany, atès que, al cap i a la fi, l'esperança en l'existència d'una realitat distinta de la present és l'arrel comuna de la creença en un món sobrenatural i en la possibilitat d'assolir una societat utòpica en aquest món. El fet és que autors com Alain Badiou, Slavoj ´i¸ek i Giorgio Agamben afirmen haver trobat en Sant Pau una font d'inspiració, o Toni Negri es refereix a Sant Francesc en termes elogiosos. En el cas de Gianni Vattimo, pròpiament la basculació s'ha produït en sentit invers, ja que és des de la redescoberta de la dimensió transcendent, durant els anys 90, que ara manifesta sentir-se plenament identificat amb els ideals del comunisme. I és justament en aquest assaig que titula Ecce comu-tot jugant lògicament amb el títol de l'obra de Nietzsche Ecce homo-, on el pensador torinès exposa els principis del que anomena "catocomunisme", o defensa de la recuperació del comunisme, entès com a prolongació del catolicisme més fidel al missatge evangèlic.

A partir de la constatació del "fracàs del capitalisme i de les democràcies formals que el sostenen en el pla institucional", l'autor pensa que les situacions d'injustícia difícilment es podran resoldre per via d'un assalt, per part dels països pobres, a la "fortalesa" en què s'ha convertit avui dia Occident, o mitjançant un procés gradual de reformes "des de dins". Algunes de les iniciatives polítiques que indicarien el camí que caldria seguir, segons Vattimo, serien les diverses experiències llatinoamericanes -sobretot a Cuba i Veneçuela- a l'hora de mobilitzar petites comunitats, orientades a ajudar els més necessitats. Aquestes comunitats de base recuperarien l'esperit dels antics soviets, abans que aquests "esdevinguessin burocràcia estatal".

Que s'hagi virat del comunisme a la religió o de la religió al comunisme, al capdavall no té massa importància perquè, com dèiem al començament, tenen bastant en comú. El que ja és més sorprenent és que, en ampliar la perspectiva, l'autor que ens ocupa sigui el mateix que, als anys 80, va ser considerat el màxim representant del "pensament dèbil", segons el qual no tindria sentit parlar d'Història, de Veritat o de qualsevol altre concepte en majúscules, perquè tot seria relatiu i interpretable. I és que una cosa és "caure del cavall" un cop, tot experimentant una estimulant metamorfosi, i una altra és caure'n diverses vegades, el que provoca certa perplexitat i, fins i tot, comicitat. Essent malèvols, es podria arribar a dir que les darreres adhesions ideològiques de l'autor, en comptes de deixar enrere el pensament dèbil, no pararien d'il·lustrar-lo, pel seu caràcter erràtic i poc matisat. En qualsevol cas, cal felicitar els editors per l'olfacte i la rapidesa de reflexos que han demostrat a l'hora d'editar en català una obra que encara no ha estat traduïda a cap altra llengua (tret d'una versió en castellà, restringida a l'illa de Cuba), escrita per un autor que, s'hi estigui d'acord o no, segueix essent un dels referents del pensament contemporani.