Llibres essencials

Dotze mestres

Maurici Serrahima

Edicions de 1984

398 pàgines. 18 euros

Hi ha obres, com ara les diverses sèries que Josep Pla va dedicar als homenots o l'aplec d'entrevistes que Baltasar Porcel va publicar sota el títol L'àguila daurada, que resulten essencials per assaonar la pròpia tradició literària. Dotze mestres , publicat l'any 1972 per Destino i ara oportunament recuperat per Edicions de 1984, és un d'aquells assaigs imprescindibles per comprendre la formació de la prosa catalana contemporània. Maurici Serrahima (Barcelona, 1902-1979) va ser advocat, catalanista, republicà, catòlic, assagista i literat. Potser per eludir la inflació d'immediatesa que sovint comporta el conflictiu temps dels vius, a Dotze mestres s'exposa un estudi d'una dotzena d'escriptors que ja eren morts en el moment que es va publicar aquesta obra: Jacint Verdaguer, Narcís Oller, Marian Vayreda, Raimon Casellas, Joaquim Ruyra, Joan Maragall, Prudenci Bertrana, Víctor Català, Josep Carner, Josep Maria de Sagarra, Carles Riba i Gaziel. És clar: per completar el fris de prosistes més importants de la literatura catalana contemporània falten, pel cap baix, Josep Pla, Salvador Espriu, Mercè Rodoreda i Joan Fuster. Però el gruix d'aquests dotze apòstols, vuit dels quals eren amics de Serrahima, permet conèixer l'esclat miraculós de la narrativa catalana contemporània, amb profunditat, sense cap rastre d'aquell deliri metodològic que corromp tants estudis, i amb un estil coherent amb el model de llengua que es defensa en l'assaig: planer i sense afectació. En aquest sentit les directrius amb què Serrahima vertebra l'assaig són molt clares: es parteix de la base que la prosa és una de les deus cabdals de tota literatura i es remarca que ha d'estar bastida per un model de llengua viva i tamisada pel geni lingüístic del literat. Així, els autors que més despunten en aquesta apropiació del llenguatge popular són els que manifesten una naturalesa més terral: Verdaguer, Ruyra, Sagarra, Gaziel i, per descomptat, Maragall, epítom de la paraula viva. En canvi, de mestres com Carner i Riba, Serrahima en deplora que no abandonessin una certa afectació estilística d'ortodòxia noucentista i no fessin més incursions desacomplexades en el gènere narratiu. Al voltant d'aquests diagnòstics és fàcil comprendre que Eugeni d'Ors sigui una de les principals i recurrents contrafigures d'aquest assaig, ja que, segons Serrahima, el predomini del seu arbitrarisme sepultarà i postergarà el reconeixement d'algunes de les principals forces motrius de la literatura catalana contemporània: Verdaguer, Maragall, Oller, Ruyra...

"Serrahima parteix de la base que la prosa és una de les deus cabdals de tota literatura"

A banda d'aquesta recuperació de camins debolits, l'assaig cristal·litza en un estudi en què l'aparença de coneixement no ofega el coneixement vertader. El tracte directe que Serrahima mantenia amb alguns d'aquests mestres permet la interpolació d'anècdotes significatives, com ara la resposta de Pompeu Fabra a una consulta gramatical que li havia fet Sagarra: "El que m'interessa, Sagarra, és saber la solució que vós hi donareu", va dir el filòleg, una dada que avui és una demostració material del diàleg que es va establir entre la normativa i la (re)creació d'una llengua que havia de ser plàstica, pròxima i vigorosa per superar les migradeses heretades del dilatat període de decadència. L'estudi també ofereix una riquíssima informació de context, sobretot la recuperació d'un elenc d'autors semioblidats (Emili Vilanova, Carles Bosch de la Trinxeria, Robert Robert, Carles Soldevila...) i el contrapunt entre les palpitacions de la literatura catalana i el fons universal de la literatura (assolit a través d'una il·luminadora i sempre precisa cascada de referències a Proust, Balzac, Manzoni, Turgenev, Mauriac, Zola, Dickens...).

Dotze mestres és una càrrega de saviesa. Però ja sabem que la saviesa no ens fa necessàriament ni millors ni més feliços. A propòsit de la relació umbilical entre l'escriptor i el seu entorn lingüístic, Serrahima escriu: "Ruyra va escoltar molt; va escoltar la gent de Girona, de la Selva i del Montnegre, i els pescadors de Blanes. I hi va saber trobar una font molt rica de llenguatge pur i viu". És una observació que en els nostres dies provoca estremiment, ja que avui l'escriptor en català subsisteix en un hàbitat on cada cop hi ha més i més zones de necrosi lingüística. El colossal resultat de síntesi, elasticitat i naturalitat de la literatura de Monzó deu ser un dels darrers miracles, proper al dels pans i els peixos.