Kafka, 125 anys

Avui fa exactament 125 anys, el 3 de juliol de 1893, Franz Kafka naixia a la ciutat de Praga, al costat del que llavors se'n deia Grosser Ring. Com és sabut, no va arribar als 41 anys de vida, a causa d'una tuberculosi que li va afectar la larinx i que el va fer morir, de fet, d'inanició, igual que "l'artista de la fam" que dóna nom a l'última narració que encara va ser capaç de corregir, al llit de mort, a Viena. A l'espona del llit de la clínica on va passar les últimes setmanes hi seia la seva última amant, Dora, quasi una adolescent i filla d'un rabí de la tradició hashídica, cosa que ha despertat molta literatura. En aquell mateix establiment, quan ja no podia parlar, Kafka va escriure diverses esqueles als metges que l'atenien, en una de les quals va posar-hi: "Mata'm; si no, seràs un assassí". Pocs dies després de la seva mort, el cos va ser traslladat a Praga, on va ser enterrat l'11 de juny de 1924. Una ironia de la història va fer que el seu pare morís uns quants anys més tard; de manera que Kafka jeu literalment sota el pes de la persona a la qual, segons que diu a la Carta al pare, més havia odiat i estimat alhora: una concepció universal de la relació paterno-filial portada a extrems de mitologia tant a Sòfocles com al nostre autor d'avui.

"No hi ha cap obra que pugui igualar les virtuts morals i intel.lectuals d'un home bo"

Va treballar d'advocat per a la seu praguesa d'una companyia, reial i imperial, d'Assegurances per als Accidents Laborals, i va arribar a ser-ne secretari general. Era molt espavilat i enllestia la feina en un tres i no res; llavors emprava el paper de la Companyia per escriure cartes, moltes cartes -encara trigaran una mica a ser editades a Círculo de Lectores-Galaxia Gutenberg; lectors, paciència!-, habitualment a les més íntimes amigues, que van arribar a la mitja dotzena. Era molt generós, i quan els càrrecs inferiors de la Companyia li demanaven diners, sempre els hi donava, tot afegint una frase que és purament kafkiana: "No es preocupi de tornar-me'ls, perquè llavors vostè patirà per reunir els diners que em deu, i jo patiré si triga a tornar-me'ls. Ja hi ha prou sofriment en aquest món".

Les seves germanes, oncles i cosins van morir tots a Auschwitz, que és un lloc que, de fet, li estava destinat a ell d'una manera quasi particular. Es van salvar dues nebodes, de casades Marianne Steiner (va viure a Londres) i Vera Saudkovà (viu a Praga), perquè les seves mares s'havien casat amb homes de religió cristiana. Qui més va estimar a la vida no va ser ben bé Felice Bauer, la nòvia berlinesa -a la qual va confondre amb la minyona, quan la va veure per primer cop a la casa del seu amic Max Brod-, sinó Ottla, la germana petita, i dos oncles seus per part de pare: Siegfried, que era metge -model de la narració Un metge rural- i Alfred Löwy, que ara sé, per fi, que reposa al Cementiri Sacramental de Santa María, a Madrid, ciutat en la qual exercia com a director d'una via ferroviària de Madrid a Portugal.

De nit dormia poc, especialment a partir dels 30 anys, i dedicava les hores petites a escriure; però feia unes migdiades envejables, que duraven tres o quatre hores. Menjava encara menys, i el seu pare s'abrandava quan veia Franz posar un paper de diari sobre la taula amb quatre ametlles, tres avellanes, tres nous i dues figues seques. Tenia una veu aspra, de baríton fumador, "com el soroll de les fulles de tardor quan es trepitgen", diuen els qui el van conèixer. Jo encara vaig fer amistat amb una parella de vellets amabilíssims, al llogarret de Zürau (avui Sirxem), lloc al que Franz va retirar-se uns mesos quan li va ser diagnosticada la tuberculosi. L'havien convidat a casa i amb ell havien fet passejades, agafats de la mà, perquè aquells vells, llavors, eren criatures. En aquella ocasió, vaig insistir al vell que em donés la mà i féssim junts els mateixos camins que havia fet amb Kafka; i allò em va agradar.

Només aquesta vida ja és un exemple. Al damunt, gràcies a l'esmentat Max Brod, tenim la major part de la seva obra, salvada del foc malgrat les exigències de Kafka en el sentit que els seus escrits -llevat de sis llibres de narracions publicats en vida- fossin destruïts a la seva mort. En certa manera, aquesta obra és superior a l'home; en una altra, incerta manera, no hi ha cap obra que pugui igualar les virtuts morals i intel·lectuals d'un home bo, com va ser el seu cas. Ja no sé si m'ensenyen més coses els seus llibres o el perfil sinuós de la seva biografia, no mancada d'humor: un jueu de l'Est ho és per tota la vida, i en tots els sentits.

Un dia vaig deixar flors als peus del monòlit del cementiri on reposa, a Straschnitz. Una altra vegada també en portava, però la porta era tancada perquè hi feien obres. Vaig tirar les flors per damunt de la paret, alta, i s'hi van quedar penjades. Em vaig posar a riure -¡què voleu!, la cosa era còmica- i vaig estar segur que Franz Kafka, des de l'eternitat, feia una reverència judaica mentre se li escapava, igualment, el riure per sota el nas.