Nebodíssims

Tenir de tiet Pablo Picasso i sortir-se'n airós amb la pintura és un repte molt gran, gairebé faraònic. L'aixopluc sota l'ombra protectora és inevitable, però aquests mateixos beneficis es poden convertir en un bumerang aniquilador. Sense Picasso, qui sap què haurien fet els germans Vilató. De totes formes, Xavier no va utilitzar el Ruiz per signar, i José, per diferenciar-se, es va inventar el nom de J. Fín.

El 1946, després d'un temps passat a l'exili i el retorn a Barcelona, on entrà en contacte amb el pintor Ramon Rogent, Fín marxava de nou i s'instal·lava a la colònia parisenca de La Ruche gràcies a una beca de l'Estat francès. La retrobada amb l'art modern i, sobretot, amb l'obra recent de l'oncle, li van fer plantejar tot el que portava i ho va destruir. La Ruche significa l'entrada de Fín a una altra esfera, el contacte amb els artistes exiliats que representaven encara l'École de Paris: Bores, Condoy, Domínguez, Clavé, Fenosa o Peinado i, per sobre de tots, Picasso. José Vilató (Barcelona, 1916 - París, 1969) va tenir una retrospectiva a Barcelona l'any 1988, a La Virreina, però no és un artista freqüent a les històries de l'art català. La Sala Dalmau i la Fundació Vila Casas ens ofereixen, doncs, una altra oportunitat per conèixer i mesurar bé la seva aportació.

J. Fín. Els anys de La Ruche 1946 - 1949. Sala Dalmau. Consell de Cent, 349, Barcelona. Fins al 15 de juny

Fín a les col·leccions de Barcelona. Fundació Vila Casas - Espai Volart. Ausiàs March, 22, Barcelona. Fins al 28 de juny