El pal i la pastanaga

A la Barcelona nostra, repleta de turistes i hooligans, on tot sembla estar a la venda -i fins i tot, ai, els horripilants caps de Manolo Valdés a la Rambla (¿algú sabria dir-nos qui imposa la censura sobre la comissió d'escultura de l'Ajuntament?, ¿qui fiscalitza les liaissons subterrànies entre La Caixa i la Marlborough a l'hora d'ocupar l'espai públic?)- seria important identificar la dimensió repressiva de l'ètica política, sense que importi excessivament saber si és o no autoadministrada. L'autoritarisme corporatiu, el perquesisme i l'apatia política han posat en evidència la capitulació de la societat civil -i més salvatjament la de l'artista- resignada al poder aclaparador de la subvencionadora maquinària institucional. I així succeeix que al final, aquesta prometedora i apassionada ciutat que sempre ha denostat la domesticació i el control viu avui abstreta en la pauperització cultural, en la política del pal i la pastanaga.

Aquest podria ser el rerefons ideològic i imaginari de Francesc Ruiz. En l'obra d'aquest jove artista barceloní és habitual l'observació minuciosa del microcosmos de la gran ciutat mitjançant una narració estructurada com un còmic. La seva instal·lació a la galeria Estrany & De La Motta consta de quatre pantalles amb la projecció d'un vídeo d'animació on apareixen com flashos els diferents codis gràfics que defineixen la ciutat (post)olímpica, restringits a tres colors, groc, blau i vermell, que identifiquen els colors del club de futbol, el logotip de Barcelona'92, la bandera de la ciutat, el logotip de la Caixa i l'escultura pública -el gran cap- de Roy Lietschenstein, tot plegat el veritable branding de l'urbs, que a més adopta significats provinents, per exemple, de la coincidència gràfica amb la bandera colombiana, la similitud de la cal·ligrafia àrab i els tags amb què es coneix el "brozacho olímpic".

Ruiz planteja com la homogeneïtat d'un disseny per a un esdeveniment determinat es converteix en una heterogeneïtat de significats que es popularitzen com un copyleft espontani. En una altra sala, l'artista presenta una sèrie de dibuixos de l'interior dels barris a la manera d'unes vinyetes, on a través de breus diàlegs dispersos personatges molt diferents -segons la zona on viuen, des del Raval a l'Eixample, La Sagrera o el districte de Sarrià- desenvolupen les seves relacions afectives amb una ciutat cada vegada més despersonificada i menys utòpica. Els dibuixos han estat creats a partir del contingut extret d'eines "ciber-geogràfiques" -Qdq, Idealista, Mappy...- que permeten accedir tant a la retícula dels carrers, façanes de cases i fins i tot al seu interior. És el tipus de degradació urbana que caracteritza el primer món, una degradació que és un excel·lent camp de proves per als nous (ciber)situacionistes que, malgrat que poc objectors, apreten amb ironia el seu llapis contra el paper (reciclat).

Una de les conseqüències d'aquesta homogeneïtzació apareix com a símptoma en els treballs de Shimabuku (Kobe, 1964), que ha penjat a l'entrada de la galeria Nogueras & Blanchard un cartell de neó amb les paraules Fish & Chips, expressió que per a l'autor és "com un poema; a Anglaterra hi ha molts restaurants Fish & Chips i he descobert que és com un encontre surreal entre la patata de terra i el peix d'aigua", afirma Shimabuku. A la bienal de Liverpool, l'artista japonès va presentar per primera vegada la seva particular versió del plat tradicional britànic amb la col·laboració d'un grup de ciutadans locals. La base del projecte és un vídeo, filmat a les profunditats marines, on veiem el ball atzarós d'un tubercle entre els peixos curiosos. Els nemos i les patatetes amb ketchup i mostassa també tenen els colors del paisatge tan banal com expressiu de la ciutat olímpica.

BCN Eye Trip. Francesc Ruiz. Galeria Estrany & De la Mota. Passatge Mercader, 18. Baixos. Barcelona. Fins al 27 de juny

Shimabuhu's Fish & Chips. Galeria Nogueras Blanchard. Xuclà, 7. Barcelona. Fins al 24 de maig