Erasme de Gònima, l'home sense rostre

Els privilegiats sempre han buscat l'eternitat a través dels millors pinzells; per diners, que no quedi. En l'actualitat seria incomprensible que un gran empresari, sobretot si és el més gran del seu temps, no es preocupés per deixar a la posteritat alguna mena d'imatge que el sobrevisqués: un retrat a l'oli, una escultura de marbre o uns esgrafiats amb el seu perfil que adornarien la façana del seu palau. El nostre protagonista, però, també va ser diferent en això. Fou el més gran i el més ric, fins i tot hi ha documents que certifiquen que fou generós amb els més necessitats, però mai no va ser ni un egòlatra ni un mesquí. I malgrat això, no sabem quina cara feia, ni quin posat, ni si era prim i alt o més aviat gras.

Amb 11 anys comença a treballar d'aprenent a una fàbrica d'indianes. I acabà tenint la més gran

Després del palauet a Barcelona, el 1790 comprà una gran finca a Sant Feliu de Llobregat

Tot i que no va ser jutgat acabada la guerra, fou assenyalat popularment com a un afrancesat

Durant la segona meitat del segle XVIII sorgiren a la ciutat de Barcelona una sèrie de fabricants tèxtils que s'especialitzaren en la manufactura d'un tipus de teixit pintat que feia furor a l'Europa de l'època, les indianes, i que actualment en diríem estampats. Les indianes arribaren a Europa a finals del segle XVI de la mà dels portuguesos i, com el seu nom indica, eren teles de cotó estampades que provenien, sobretot, de l'Índia. Aquells primers empresaris foren els Canals, els Canaleta, els Gassó, els Rull, els Magarola...

Però a les acaballes del segle XVIII el fabricant més important fou Erasme de Gònima, un home que, venint del no res, de la menestralia, havia sabut aixecar la fàbrica més important d'indianes de Barcelona excel·lint en la seva condició d'empresari gràcies a la seva agudesa i la claredat que introduí en aquell ram. Gònima va viure en una època de canvis notables: agonitzava l'Antic Règim del 700 i s'iniciava el 800, el segle XIX, que a Catalunya havia de ser el de l'arribada de la industrialització i el de la renaixença cultural i nacional. En èpoques de canvis, sol passar que els més dotats s'avancen al seu temps i marquen el pas de la resta. Això és el que passà amb ell. Erasme Gònima i Passarell -encara no havia adquirit la seva condició de noble- va néixer a Moià el 4 d'agost de 1746 en una casa de pagès de fora vila que avui encara conserva el seu topònim: la Gònima. Era fill d'un teixidor que decidí deixar el poble per provar sort a la ciutat. Son pare devia ser un home arriat i segur de si mateix, ja que a Moià hi tenia casa, feina i reputació; però decidí anar a Barcelona i provar sort en alguna de les moltes manufactures que sorgien com a bolets amb la moda de les indianes.

- Aprenentatge. Arribats a Barcelona vers el 1754, els Gònima s'instal·laren a les rodalies de l'església del Pi, una església a la que el petit Erasme s'hi sentiria sempre molt lligat. Mai no anà a escola. Però era un noi viu, llest i molt espavilat que no devia malgastar aquells tres primers anys a Barcelona. Consta en la documentació que el 1757, amb onze anys, comença a treballar d'aprenent a la fàbrica d'indianes que la família Magarola tenia al carrer Tallers número 22. En l'actualitat, l'edifici encara existeix. Allà, a can Magarola, Erasme de Gònima va aprendre ben aviat l'ofici de pintador d'indianes i, amb els primers sous, va voler aprendre a llegir i a escriure, quelcom del tot excepcional en un aprenent com ell, sense recursos familiars; més endavant, també va aprendre pel seu compte el francès, que li obriria les portes a Europa. Fou tan important en aquella fàbrica dels Magarola que, amb els anys, n'acabaria essent l'ànima i el seu director tècnic.

Gònima, amb els coneixements i el càrrec que tenia a can Magarola, fou molt aviat clissat per Joan Coll -un altre fabricant d'indianes barceloní- que féu els possibles perquè aquell jove tan brillant i prometedor es casés amb la seva filla, la Ignàsia Coll. I ho va aconseguir el 1766, quan el nostre protagonista tenia tot just vint anys. Curiosament, però, el jove Erasme no va anar a treballar a can Coll; tenia projectes molt més importants: establir-se pel seu compte i crear la seva pròpia fàbrica.

- La fàbrica. Comprà uns terrenys al carrer del Carme on hi instal·laria la fàbrica. Molt aviat, la fàbrica d'en Gònima se situà com una de les grans fàbriques de Barcelona i, amb els anys, n'esdevindria la més important sense discussió. La clau d'aquest èxit tan rutilant en un home que venia de la menestralia, sols la podem entendre si tenim en compte la innovació que incorporà en els tres àmbits d'aquella incipient indústria: en la mecànica, en la producció i en la comercialització. Gònima trencà les estadístiques i esdevingué un dels grans fabricants d'indianes europeus, fins i tot comparable en termes quantitatius als grans fabricants francesos: els germans Overkampf de Jouy-en-Josas, just a tocar de Versailles.

Les fàbriques d'indianes precisaven d'un prat prou gran per assecar-les tot just havia acabat el seu procés de pintat. I, lògicament, quan més gran era la producció, més gran havia de ser el prat. Gònima comprà una gran extensió de terreny a l'actual Nostra Senyora del Port, al barri de Sants, just a tocar el peu de Montjuïc: 15 mojades de terra, l'equivalent a uns 60.000 m2. Allà hi duien els traginers les indianes recent pintades a la fàbrica del carrer del Carme, en un no parar diari, per al seu assecat. El perquè d'aquesta ubicació tan llunyana de la fàbrica, en ple Raval, cal entendre-la per la necessitat de gaudir d'aigües ben netes, no embrutides pels molts horts que hi havia fora muralla. Per això els prats d'indianes els trobem en els dos extrems de la ciutat de Barcelona: a Sant Martí de Provençals i al peu de Montjuïc, com ho explica la historiadora Rosa Maria Martín.

Gònima progressava com a empresari i esdevenia de mica en mica un home molt reconegut a tota la ciutat de Barcelona. Tant és així que el 1783, en formar-se la Companyia de Filats de Cotó -el primer precedent de l'actual Foment del Treball-, Gònima hi va formar part, molt aviat n'acabà essent un dels seus directors i, encara més important, el consultor tècnic de referència. Des de la Companyia de Filats va conèixer les darreres innovacions estrangeres i en féu els informes principals. És a partir d'aquesta època que Gònima comença a tenir correspondència amb les principals ciutats manufactureres d'arreu d'Europa: Nantes, Marsella, Hamburg, Londres, París, Manchester, Zurich, Amsterdam, Lió, Burdeus...

I és que, a banda de ser un empresari avançat al seu temps, es distingeix pel seu rigor documental: ho escrivia tot, ho arxivava tot, ho conservava tot: rebuts, factures, correspondència, inventaris, capbreus, tota mena de documentació oficial, conreus, compres, vendes, comptabilitat, salaris, treballadors, despeses familiars... I tot això es conserva en 17 metres en línia d'arxivadors al fons Gònima-Janer de la Biblioteca Nacional de Catalunya gràcies a l'enorme tasca de la seva arxivera Reis Fontanals.

- El palauet. Gònima, en progressar socialment, ben aviat es féu construir al mateix carrer del Carme, just a tocar de la fàbrica, un palauet com a nova vivenda familiar. Aquest palauet, edifici catalogat, Patrimoni el descriu com "un edifici de planta baixa i tres pisos, de caràcter noble, amb una façana classicista i sòbria, on s'utilitzen les llindes i brancals de pedra. A la gran sala amb volta escarsera hi trobem pintures murals de Marià Illa, realitzades el 1797, amb representacions bíbliques". L'autoria d'aquests frescos, però, ha estat durant anys en litigi, ja que es creia erròniament que eren del gran mestre francès del mural Josep Bernat Flaugier, pel fet que també li havia encarregat algunes pintures sobre tela.

De l'edifici del carrer del Carme 106 cal esmentar també dues coses importants: la primera la trobem al pati d'entrada, on una placa honorífica ens recorda la visita que els reis Carles IV i Maria Lluïsa feren a la seva fàbrica d'indianes a la tardor de 1802. La segona, que Gònima féu construir la primera torre amb rellotge i campanes de caràcter civil, no religiosa, de Barcelona, que no és poca cosa. Les relacions amb el rei foren fluïdes. Gònima es va ennoblir l'any 1791 en poder comprar el títol i l'escut d'armes per ser un fabricant de referència. En pagà més de 50.000 rals, una xifra considerable llavors.

- La Barcelonesa. Un altre dels seus signes d'identitat com a empresari singular fou que, el 1785, comprà una fragata per a transportar la seva producció fins a L'Havana i Veracruz -ja que bona part de la seva producció era per a Amèrica- i, així, estalviar-se els pagaments a intermediaris. En això també va ser un empresari avançat. A més, aprofitava el viatge de tornada per dur a Barcelona tota mena de productes. Aquesta múltiple condició de fabricant, comerciant, importador i exportador explicaria també l'enorme riquesa que aconseguí fer fins a primers del segle XIX. La fragata es deia San Erasmo, però popularment era coneguda com La Barcelonesa i acabà malament, ja que fou incautada per uns corsaris anglesos tot just començar el segle XIX i duta fins a Jamaica amb totes les seves mercaderies, tal i com consta en la fitxa que es troba a l'arxiu del Museu Marítim de Barcelona. Tot i que no es conserven dibuixos o gravats de la fragata San Erasmo, uns anys més tard entrà en servei a Barcelona una corbeta anomenada també La Barcelonesa que, d'aquesta sí, se'n conserva una maqueta al Museu Marítim de Barcelona.

Aquesta enorme riquesa que aconseguí Erasme de Gònima es mostrà a bastament amb la compra, vers el 1790, d'una enorme finca a Sant Feliu de Llobregat d'uns 110.000m2. En aquesta gran extensió Gònima hi féu construir una gran torre en el termenal entre Sant Feliu i Sant Joan Despí, que des de 1907 és propietat del col·legi francès de les monges del Bon Salvador.

- En societat. Un personatge cabdal en la vida social del període en què visqué Erasme de Gònima és Rafel d'Amat i de Cortada, el famós Baró de Maldà que, en el seu enorme dietari descriu la vida social barcelonina amb gran detall. Gònima hi és molt citat, tot i que el baró el considerà sempre un nouvingut, un nou ric i mai esdevingueren precisament amics. Ambdós, curiosament, havien nascut el 1746.

- La Guerra del Francès. A primers del segle XIX, tot just fa ara 200 anys, la vida barcelonina es veuria greument trasbalsada per l'inici de la Guerra de la Independència, la coneguda com la Guerra del Francès. Durà sis anys, de 1808 a 1814, i Barcelona la visqué d'una forma especial perquè fou ocupada durant tot aquest llarg període. Això afectà profundament la vida econòmica de la ciutat: moltes fàbriques plegaren i molts treballadors es trobaren sense feina. En què va alterar la Guerra del Francès la fàbrica i els negocis d'Erasme de Gònima? Com explica l'historiador Josep Fontana, molts comerciants marxaren de Barcelona i s'instal·laren a Tarragona o a Mallorca. Els empresaris, però, no poden endur-se la fàbrica i gairebé tots es quedaren, malgrat la crisi comercial que provocà la guerra i l'ocupació.

El que feien era pactar amb els nous administradors, els francesos, per continuar fabricant i mirar de comerciar amb el seu vist-i-plau. Per tant, d'alguna manera, hi col·laboraven. Acabada la guerra el 1814, amb Barcelona alliberada, la normalitat s'instal·là de mica en mica. S'iniciaren llavors els judicis als anomenats "afrancesats". Molts s'exiliaren. Erasme de Gònima, malgrat que mai no va ser jutjat, fou assenyalat popularment com a afrancesat. Però, en ser un noble i un fabricant de primeríssima línia, "no seria molestat després de la guerra per les noves autoritats espanyoles de Ferran VII", segons escriu Fontana. La sospita hi era. Un altre historiador, Àlex Sànchez, ha recuperat darrerament unes cartes en què el propi Gònima demana avals a personatges pròxims al nou govern que el netegin de qualsevol possible pàtina d'afrancesament anterior. Cosa que aconseguí, és clar.

- "Mosca blanca". Erasme de Gònima va ser un home que del no res va alçar un imperi econòmic a partir de l'economia productiva; la seva innovació mecànica i comercial i la seva audàcia com a empresari el catapultaren fins a esdevenir el número u indiscutible del seu ram. De sant, però, no en devia tenir res. El mateix professor Fontana ens recorda el que s'escrigué d'ell durant la Guerra del Francès: "negociante y patriota, mosca blanca". Més clar, impossible. El seu nét, Erasme de Janer i de Gònima, es desentengué de la fàbrica de l'avi i s'interessà més per les ixents finances del segle XIX. Arribà a ser alcalde de Barcelona el 1846 i fou un dels fundadors i president de La Caixa. Té fins i tot un carrer a Barcelona, al Raval, mentre el seu avi -molt més important que ell, però molt més desconegut- sols disposa d'un modest carrer -i encara sense placa!- en la zona industrial de la seva vila natal, Moià.

Gònima morí el 1821, als 75 anys, i la seva mort ens il·lustra un cop més del seu caràcter innovador fins al final, car va morir en explotar-li una caldera de vapor a la fàbrica. Fixem-nos en el doble detall: per un costat, als 75 anys era encara a la fàbrica, cosa que ens descriu el seu tarannà; i, per l'altre, li explotà una caldera de vapor l'any 1821..., uns quants anys abans de la revolució industrial barcelonina. L'home sense rostre, l'home que no va voler eternitzar la seva figura, morí com va viure: avançant-se al seu temps.

Xavier Juncosa és el realitzador del documental recentment estrenat titulat Erasme de Gònima .