Mercuri devorant (la pintura)

Pollock es va inspirar en el gaudi despreocupat d'un nen en desfigurar, en aquest "divertir-se perquè sí". Mondrian, en les seves últimes pintures de Nova York, va incloure al·lusions a la sorollosa vivacitat del jazz. Dubuffet va intentar cridar l'atenció sobre l'art brut, el del marginat i el boig. Les boires tornassolades de Rothko són una espècie de punt culminant per al sublim modern. I la pintura de Gordillo, què representa? És bellesa? Simple inspiració? Color/sentiment? Forma/sentiment? ¿Categoria intel·lectual? Dignitat? Veritat? Més aviat això darrer. Però fem una precisió. Veritable per a l'autor. I, afegim, els museus -i el mercat- el valoren per la seva autenticitat interior. El que vol dir que no té per què agradar al públic, és més, pot irritar, per decorativa, per esquizofrènica, per repetitiva.

Malgrat tot, Gordillo es mou, això sí, dins del seu cercle intern. Mai està quiet, forada la seva ment i engoleix la pintura, crea paisatges òptics, "globulitos" els anomena, a la manera d'una ornamentació biomòrfica o parcel·lacions òptiques que per a alguns pot ser, simplement, el dibuix d'un empaperat. Una catarsi tremenda, per a l'artista, i una ruïna per a l'espectador que observa l'ànima d'un subjecte atomitzat, devorant-se a si mateix.

Luis Gordillo. Galeria Joan Prats. Rambla de Catalunya, 54. Barcelona. Fins al 24 de maig.