Quan els pinzells fan figa

El cunyat d'Olga Sacharoff, el destroyer Arthur Cravan, deia que preferia decididament la fotografia a la pintura i llegir el diari en comptes de Racine. També deia, a la seva revista Maintenant, que la pintura és caminar, córrer, beure, menjar, dormir... etcètera. Era un dels primers atacs directes a la concepció tradicional de l'art. A la pintura li quedava encara un llarg i profitós període de convalescència, malgrat que es debatria entre la vida i la mort al llarg de tot el segle. La que sí ja era un cadàver l'any 1914 era la que triomfava als salons, ja fossin francesos, italians, espanyols, catalans o americans.

Poc després de les incendiàries declaracions de l'iconoclasta nebot d'Oscar Wilde, el pintor català Baldomer Gili Roig (Lleida, 1973 - Barcelona, 1926) s'instal·lava a París l'any 1915, a l'estudi de l'enigmàtic i refinat Xavier Gosé, que acabava de morir a Lleida. Gili feia anys que conreava èxits i medalles a totes les exposicions nacionals i estrangeres, hagudes i per haver, i el més segur és que ni tan sols tingués notícia dels pamflets de Cravan que, d'altra banda, li relliscarien olímpicament. Gili Roig va morir bastant jove, a 53 anys, però va ser profeta a la seva terra, a diferència del seu col·lega Miquel Viladric, que va patir l'estigma i les intrigues de l'administració lleidatana.

Tant Viladrich com Gili Roig es van dedicar a la pintura regionalista i van triomfar a Madrid i Buenos Aires. Viladrich, però, no va fer espanyolades i va acotar ascèticament el tema al que tenia sempre al costat, ja fossin pagesos de la franja, tipus del Magrib o gauchos de la Pampa. Gili Roig, en canvi, es va deixar endur per la pintura de gènere que conreaven amb èxit els seus mestres valencians de la Llotja barcelonina, a l'ombra variada del tèxtil més llampant de Sorolla, Zuloaga, López Mezquita, Carlos Vázquez o Romero de Torres. Amb el temps, la pintura austera, intemporal i primitiva de Viladrich ha mantingut una gran frescor. En canvi, la de Gili Roig ha perdut llustre, tret del moment feliç en què es va aixoplugar als tòpics eficaços de l'art nouveau europeu.

Però Baldomer va tenir una debilitat, una cosa no massa ben vista, que a la llarga és el que el pot salvar: servir-se de la fotografia per pintar. Les seves plaques acaben sent més actuals que la pintura artesana i ben feta, estil capsa de galetes, que li donava fama i diners. Llàstima que a la merescuda retrospectiva que li dedica el Museu Jaume Morera -que ell va contribuir a crear- la fotografia tingui poca presència i s'hagin obviat, qui sap si per pudor de la família, les interessants escenes eròtiques de muses despullades a l'estudi o al bosc. Segles enrere, quan un quadre era molt celebrat es passava a tapís, un suport més car i noble llavors. En el cas de Gili Roig i altres, com Pere Casas Abarca, és la pintura la que ha estat envaïda per les arnes, i allò que va servir d'apunt -fet ràpid, amb una mica d'atrezzo i un sol clic- és el que, potser, els farà perdurar.

Baldomer Gili Roig (1873 - 1926). L'objectiu del pinzell. Museu d'Art Jaume Morera. Blondel, 40, Lleida. Fins a l'11 de maig