Un oboè amb un parell de pebrots

Una màquina d'espavilar ocells de nit

Jordi Lara

Edicions de 1984

273 pàgines. 18 euros

La banda sonora d'aquest país ja fa dècades que es va desentendre de la música d'arrel i de les sonoritats autòctones en nom d'una modernitat flonja, asèptica i fluorescent que gairebé enlloc s'ha decapitat a si mateixa amb tant d'entusiasme i aplicació com aquí. Sense empatx, hem desat tenores i acordions al fons de les golfes, i anem tirant a base de dosis generoses de Tele-taxi, Sonar i Coyote Dax. Tot amanit amb algunes gotes ensucrades de La tieta i La mare en versió de Dyango. Han patit el menyspreu i la indigència pública amb especial intensitat les notes extemporànies i solars, indigestes i estridents de la cobla i de totes les danses que al seu ritme es fan i es desfan. Per més que s'hi han posat amb talent i indiscutida garantia de modernor, músics com Carles Santos, Pascal Comelade, la Dharma o Marcel Casellas no han aconseguit gaire res més que cantar-ne les absoltes: la sardana i la cobla espavilen ocells de nit i ens parlen alhora d'una identitat catalana contemporània que -insòlitament- es defineix per la supressió sistemàtica dels seus indicadors sensibles. No fos cas que a banda dels ocells, se'ns espantin els turistes. Que en el número monogràfic sobre cultura popular que ha dedicat recentment la revista Cultura, en la seva nova etapa dirigida pel flamant assessor del conseller del ram en matèria de coneixements culturals, no hi figuri cap contribució de Jordi Lara (Vic, 1968) és tot un signe de fins a quin punt afàsic i desguitarrat hem arribat.

Lara porta ja uns quants anys dedicat a la música de la cobla i la seva difusió en diferents mitjans de comunicació. Si aquí en parlem amb tot l'entusiasme del món no és pas perquè de cop i volta haguem decidit sumar-nos a cap croada a favor de la sardana o de l'acordió diatònic, sinó perquè Lara ha publicat un llibre admirable, molt ben escrit, intel·ligent, murri i exacte, que emociona, reflexiona i diverteix, que transmet una passió terral i obstinada per la música sense exigir adhesions ni xecs en blanc, que s'adreça amb talent cordial al comú dels lectors. Lara ha sabut trobar a Una màquina d'espavilar ocells de nit un territori literàriament fèrtil, que es mou entre l'autobiografia, l'assaig, el relat i el reportatge, un territori transitable per a qualsevol lector exigent i amb ganes de llegir literatura de debò, al marge dels seus gustos musicals.

A repèl del vigatanisme sectari i del sardanisme engavanyat, sense fer cap concessió al mite romàntic, Lara enfila vuit incursions en un món "menystingut i de vegades amb raó com una escorrialla de la Renaixença". La força i la veracitat del relat es converteixen en els principals arguments d'un artefacte persuasiu que desmunta, sense gairebé ni tan sols esmentar-los, els tòpics principals que han de carregar la música d'arrel en general i la cobla, la sardana i la tenora en particular. Per si de cas algú pensa en un ambient musical artifical i carrincló, l'autor arrenca el llibre amb la narració vivíssima i subjugant dels bolos que feia quan es va iniciar en aquest món amb una furgoneta plena de vells músics descordats. Es revela ben aviat com un retratista de primera d'aquells vells integrants d'una cobla de segona, "nàufrags feliços que no volen ser rescatats", que alternen la música amb dinars pantagruèlics, humor salpebrat, caliquenyo i renec. Acostumat a jugar sempre en camp contrari, conscient que es mou en un terreny minat de prejudicis, Lara avança amb astúcia felina. A estones recorda Julian Barnes buscant lloros a Rouen. El llibre troba un dels seus punts àlgids en la narració del viatge a Andalusia, al poble on va néixer Pep Ventura i al poble on va néixer el seu pare. El cor de sociòlegs queixosos d'una presumpta i sospitosa absència de literatura sobre la immigració andalusa, ja saben on anar a parar. El capítol dedicat a explorar la figura de Juli Garreta és una mostra de l'habilitat compositiva de l'autor: la revisió de la llegenda del geni illetrat es dreça a contrallum de l'Homenot que li va dedicar Josep Pla i de les pàgines que li va dedicar Gaziel, i arrenca amb el revers d'un relat que mai no li escriurà. A través de les narracions, els retrats i els viatges, es relliga una reflexió del màxim interès sobre un segment marginal de la cultura catalana: sinècdoque inequívoca de la posició també marginal que tota ella sencera ocupa, ja no en el conjunt de l'Estat espanyol, sinó en el propi país.