El romànic

El Museu Nacional d'Art de Catalunya, "manac" per als amics, que guarda una de les millors col·leccions d'art romànic del món, ens ofereix, en una exposició temporal magnífica que porta per títol El romànic i la mediterrània i per subtítol Catalunya, Toulouse i Pisa. 1120-1180, una visió que ens amplia el coneixement que el comú dels mortals teníem sobre aquest art tan lligat als orígens del nostre país. L'objectiu de l'exposició és mostrar com Catalunya, Occitània i la Toscana, en aquelles dates remotes, constitueixen una regió estilística, i subratllar que la paraula amb què coneixem aquell art, romànic, vol dir que les seves formes s'inspiren en formes de l'art romà, més o menys tardà. L'exposició és impressionant per la quantitat i qualitat de les peces que exposa i per la claredat i eficàcia de la seva presentació.

És un plaer endinsar-se en aquells remots seixanta anys que cobreix l'exposició i reconstruir mentalment una situació i uns monuments i una forma de viure a través dels fragments que el temps, que tot ho tritura, ens ha deixat escampats aquí i allà. A Catalunya, aquests anys, que són els del govern del comte Ramon Berenguer IV, és època d'ampliació dels grans edificis romànics del segle XI i així Ripoll, Vic, Sant Pere de Roda o Solsona es transformen i enriqueixen amb escultura i pintura i objectes de culte. Aquesta febre constructiva i ennoblidora es va fer sota l'influx de Tolosa (¿per què l'exposició s'entesta a dir-ne Toulouse, així, en francès?) i la seva àrea llenguadociana i també de Pisa. Mirant el mapa, es veu que existeix clarament una regió artística del romànic mediterrani. I això que el mapa indica es viu, en aquesta exposició, d'una manera clara i alhora emocionant, en l'expansió d'obres de l'anomenat Mestre de Cabestany i el seu taller, que cobreix els dos vessants del Pirineu i arriba fins a Sant'Antimo i San Quirico d'Orcia, a la Toscana.

És entendridor veure com les obres tolosanes i pisanes són més refinades que no pas les catalanes. L'elegància i finor del treball de les peces de Tolosa i la romanitat esclatant de les pisanes es tradueix en una certa tosquedat en les catalanes. L'escultura catalana, en general, és més "pagesa", per dir-ho d'alguna manera, menys sofisticada, com en general sol passar en l'art català (pensem en el barroc català, per exemple, en relació amb el barroc romà). Això no vol pas dir que sigui més dolenta, per a mi es tracta solament d'un tret estilístic que a vegades dóna a una peça una càrrega sintètica notable, com per exemple en el capitell de Sant Serni de Tavèrnoles, i la fa d'una "modernitat" seductora.

Capitells, columnes, frisos, documents en pergamí, pintura sobre taula, escultura en fusta d'imatges marianes o de majestats, objectes en coure esmaltat, etcètera, il·lustren un discurs expositiu inusual que acaba en la recreació virtual de la portada de Ripoll, amb una exactitud sorprenent i la possibilitat de punts de vista diversos. Una exposició memorable.