Masó, l'arquitecte sensible

Rafael Masó. Arquitecte noucentista

Joan Tarrús i Narcís Comadira

Col·legi Oficial d'Arquitectes de Catalunya / Brau Edicions

280 pàg. 35 euros

Hi ha llibres que apareixen amb data de caducitat i s'han de consumir ràpid, abans que perdin reclam i vagin a les implacables trinxadores de paper. N'hi ha d'altres, en canvi, que el pas del temps no els perjudica sinó que els afavoreix, i resten com una eina útil a més de ser una agradable companyia. És el cas de Rafael Masó. Arquitecte noucentista, de Joan Tarrús i Narcís Comadira, reeditat pel Col·legi Oficial d'Arquitectes de Catalunya (COAC), Demarcació de Girona, en col·laboració amb Brau Edicions. Un volum que s'emmiralla més en les ben resoltes i populars publicacions de l'editorial Taschen que no pas en la majoria de productes del ram.

El complet Masó és petit, manejable i discret, de coberta flonja, ajustat de preu, bonic i amb la calidesa domèstica que caracteritza l'exquisida producció de l'arquitecte gironí. La concisió i l'estètica depurada són les principals característiques del polifacètic Rafael Masó i Valentí (Girona, 1880 - 1935), com a la millor poesia, que ell també volia practicar, feta a base de paraules justes i mesurades, buscant expressió i significat al màxim. L'arquitectura de Masó s'integra de forma magistral al paisatge, ja sigui rural o urbà. A Girona, on va desplegar bona part de la seva feina, hi configura algun dels millors racons.

Una obra tan subtil sempre està en perill de ser trastornada si no se sap apreciar i conservar com es mereix. I no per ser fràgil, que no ho és, sinó perquè el més petit desperfecte la pot esguerrar. Les excavadores n'han fet de les seves, eliminant del mapa molts edificis memorables, i no només a la llarga etapa franquista. Ara fa un any, mentre es commemorava l'efemèride una mica forçada dedicada a Masó, se li enderrocaven obres interessants. Capítol a part mereix la degradació que pateixen algunes de les millors obres seves. Un exemple dràstic és el del pobre S'Agaró que no té res a veure amb el que l'artista va idear i construir i n'és més aviat la negació absoluta. A més, igual que un poema mal traduït, les restauracions, si són matusseres o fetes amb poca traça i sensibilitat, acaben destruint, ni que sigui amb una pretesa bona fe, cosa que passa sovint. És per aquest motiu que al pulcre llibre de Tarrús i Comadira només s'hi publiquen de forma escrupulosa les obres amb el seu aspecte original i s'obvien les imatges actuals de molts edificis transformats.

Masó, arquitecte noucentista és la segona edició revisada d'un altre llibre magnífic, ja esgotat, editat fa dotze anys per Lunwerg i, llavors, també amb el suport del COAC de Girona. L'actual versió, més petita i econòmica, ha tancat un Any Masó ple d'actes i exposicions, alguns interessants i d'altres menys. Tot i que potser no hagi estat mediàtic, l'acord final d'aquest llibre que, com a paradoxa ja existia abans de començar, ha estat la iniciativa més important i la que, a la llarga, farà més bé a l'arquitecte.