Els camins debolits

L'home que tenia més d'una vida

Joan Puig i Ferreter

Cossetània edicions

301 pàgines. 18,50 euros

Una de les funcions més importants que poden fer la crítica i l'edició literàries és la recuperació dels camins debolits de la literatura. Si tenim present que un escriptor crea els seus precursors, no hi ha cap clau de comprensió de la contemporaneïtat que no passi per la relectura dels clàssics i per rescatar les baules perdudes de la pròpia tradició literària. Ara i aquí el raquitisme lingüístic només se supera connectant els bons models literaris amb les noves potències creatives i lectores. Així, entre altres exemples, la finesa delectant de Marines i boscatges de Ruyra, l'orfebreria de La minyonia d'un infant orat de Llorenç Riber, o la deu inesgotable del Quadern gris de Josep Pla, no són només obres excepcionals, sinó contrasenyes per poder avançar amb naturalitat al llarg d'aquest passamà anomenat literatura catalana.

La majoria de les proses, narracions i novel·les breus que integren el volum L'home que tenia més d'una vida no havien estat reeditades des de l'any 1939. I ara tenen l'oportuna virtut de revelar els perfils més desconeguts de Joan Puig i Ferreter (La Selva del Camp, 1882 - París, 1956), un escriptor sobretot famós per la seva faceta de dramaturg i per obres tan monumentals com Camins de França o El pelegrí apassionat.

Les tres novel·les breus aplegades en aquest volum són una mostra del punt d'inflexió que Puig i Ferreter va experimentar l'any 1925, quan decideix abandonar el teatre i dedicar-se primordialment a la novel·la. Els temes d'aquestes tres peces entronquen amb les obsessions que l'autor ja havia exposat en la seva obra teatral precedent: les tensions entre tradició i modernitat, i la pugna entre passió i virtut en el context d'un univers moral dominat pel rellent de la beateria. Són novel·les encara molt contaminades pels patrons del gènere teatral. I la versemblança s'hi ensorra a causa de l'esquematisme dramàtic, tal i com s'evidencia al final de la novel·la homònima, quan el pertorbat amant acaba de clavar unes quantes ganivetades mortals a la seva enamorada i el moment inevitable de la mort es demora per concedir un arquetípic diàleg de tancament i recreació teatrals.

El principi d'organització narrativa d'aquests relats és la verticalitat. Llàstima que el nervi directe i emotiu -tret característic d'un modernisme tenyit de neoromanticisme- degeneri en precipitació, fins al punt que els personatges d'aquestes narracions mai no presenten un joc de sòlides contradiccions vitals ni deixen de ser caricaturesques imitacions de la força introspectiva del Raskolnikov de Crim i càstig o de la precisió psicològica del teatre d'Ibsen.

La relectura d'una obra literària sempre respon a les necessitats i interessos del present. Llevat dels relats breus, més versàtils i elaborats que les novel·les, la major part dels materials d'aquest volum ha envellit malament. Sobre els protagonistes plana un remordiment moral que avui ens diu poca cosa. Temes com l'honor perdut a causa de la voluptat, la sacralització de la virginitat i una torbadora misogínia de vegades reforçada per la veu narradora, traspassen una textura de fòssil. Tanmateix, aquest reconeixement no invalida la lectura del llibre. Queden, pel cap baix, dues lliçons impagables: fruir dels recursos lèxics d'una llengua vigorosa i aproximar-se al misteri d'experimentar que algunes imperfeccions, dissonàncies i exageracions declamatòries també poden bastir una obra instructiva, de necessari coneixement de la tradició literària. LLUÍS MUNTADA