Martí de Riquer

Ahir va esdevenir-se, a la ciutat de Barcelona, la presentació del llibre de Cristina Gatell i Glòria Soler, Martí de Riquer. Viure la literatura, La Magrana, 2008. Com que un servidor hi era, i de petit van ensenyar-li l'art de l'estenografia, vet aquí uns extractes del que vaig sentir que deia el presentador: "Escriure la Història és una tasca difícil per ella mateixa. Cal recollir una enorme quantitat de dades, s'ha de saber distingir el gra de la palla, s'ha de classificar sempre un gavadal ingent d'informacions, i llavors, després de molts estudis i moltes hores de treball, un historiador arriba a copsar d'una manera fidedigna, només aproximada, què va succeir -durant una sèrie d'anys o de segles- en una ciutat, en un país, un continent".

"Riquer ocupa un lloc altíssim en la història de les lletres catalanes"

"Escriure història de la literatura -ocupació que ja ens acosta més a la figura de Martí de Riquer- és una tasca igualment complicada, però té alguna cosa de molt agraït que no es presenta habitualment en l'estudi de la història pròpiament dita. Si el narrador de la Història ha de recórrer a la sociologia, la política, la religió, l'economia, els costums de cada dia, les lletres i les arts, i moltes altres matèries, l'historiador de la literatura sovint ha de fer el mateix, però sempre a partir del material literari, la qual cosa, com sap tothom que estimi les belles lletres, significa alhora un goig i una amfibologia: un agafa el Quijote, per exemple, el llegeix pour le plaisir la primera vegada, i després per segona, o tercera vegada, o per la que fa vuitanta, i llavors ja ho fa amb ulls alhora de lector, d'historiador i d'intèrpret; afegint, doncs, a la llarga sèrie de determinacions semblants a les que intervenen en l'estudi de la Història, unes quantes que són exclusives de la matèria literària, i fastuoses, començant pel plaer de llegir. Per això Martí de Riquer sempre ha respost, quan li han preguntat com ha estat capaç de fer una feinada tan enorme, tan extensa i tan meritòria en l'àmbit de les literatures romàniques i universals, que, al capdavall, l'únic que ha fet és divertir-se".

"Ara bé: fer la història d'un home, ja fos un home qualsevol, és una tasca encara més difícil que les altres dues que he esmentat fins ara. Lligar tots els fets, les gestes, els costums, la feina, l'amor, les amistats, els viatges, els trasbalsos, les investigacions, les iniciatives, les publicacions o les ensenyances d'algú és una tasca que, encara que això sembli paradoxal, és molt més complicada que referir la història de Roma, com va fer-ho Mommsen, o la història de Florència, com ho va fer Guicciardini, o la història d'Espanya, com van fer-ho Américo Castro o Sánchez-Albornoz. Si aquest últim que he citat va intitular el seu llibre: España, un enigma histórico, imaginin com pot arribar a ser enrevessat fer la història d'un sol home, sigui el que sigui: quan allò que s'historia, s'ordena i s'analitza és la vida d'una persona, les dificultats, i també els paranys, són gairebé insalvables, perquè no hi ha res de més complex i més enigmàtic en el món que tot allò que ha fet un sol home, pas a pas, en circumstàncies molt diverses, en ocupacions molt distintes, al llarg d'una vida que ha estat fins avui, en el cas de Riquer, llarga generosament".

"He dit això per advertir, si em permeten la paraula, una cosa important: cap lector d'aquest llibre s'hauria de limitar a llegir els capítols en què Martí de Riquer explica les raons que el van portar a posar-se voluntàriament en un costat, i no en un altre, durant la contesa civil espanyola. Potser hi haurà algunes ànimes malèvoles -espero que no sigui així- que obriran el llibre per la pàgina 127 i el tancaran a la pàgina 182, és a dir, que llegiran amb avidesa els apartats que porten per títol "Requetè del Terç de Nostra Senyora de Montserrat" i "Locutor de trinxera". Si així ho fan, cometran no solament un acte poc amable quan es llegeix qualsevol llibre -Rilke ja deia que tot llibre que s'agafi s'ha de llegir fins al final, cosa que Riquer va fer fins i tot amb el Crótalon i amb el Quijote del pseudo-Avellaneda, que ja és mèrit!-, sinó que, a més, cometran una enorme injustícia amb les dues autores del llibre i amb el mateix biografiat: aquest llibre s'ha de llegir de cap a cap i sense excusa: solament llavors el lector serà capaç de fer-se objectivament els judicis de valor que li sembli que cal fer. Tota la resta significaria menyspreu envers una persona que ocupa un dels llocs més alts que es pugui concebre en la història de les lletres catalanes dels últims cent anys. Sí: convindrà filar prim, i actuar en la lectura d'aquest llibre amb la mateix cautela i generositat que Riquer ha actuat amb tots els textos que han passat per les seves mans i han estat objecte dels seus estudis i publicacions".