"El món de l'art és gairebé sectari"

L'assagista i crític d'art Iván de la Nuez (L'Havana, 1964) ha estat l'encarregat de transformar la Virreina en el Centre de la Imatge, un espai expositiu consagrat ara a la fotografia i el món audiovisual. De la Nuez enyora els seus anys de free-lance: "Tothom té un treball i una passió. El meu treball és la Virreina", diu amb sinceritat.

Pregunta. En què consisteix el projecte de convertir la Virreina en Centre de la Imatge? Quan es notarà el canvi?

Resposta. Vaig plantejar la creació d'un Centre de la Imatge a Barcelona fa temps. Finalment, es va aprovar el 2007. En aquest projecte entenem la imatge com tot allò que crea imaginari. És a dir, hi ha centres de la imatge a altres països on es pensa que la imatge és només fotografia. Nosaltres no volem fer això. A més, les exposicions seran una part central del projecte, però no l'única. Així, també tindrem un programa d'activitats que no són paral·leles perquè per a mi tenen la mateixa importància que les exposicions. En qualsevol cas, ni tenim col·lecció pròpia, ni la tindrem. El canvi ja es nota perquè vam tenir un moment clar de transició amb l'exposició del Che, on volíem comprovar fins on donava de si la imatge més reproduïda de la història i de les més manipulades. Aquest és un exemple del que volem fer: utilitzar els espais expositius per explicar idees.

"A la Virreina volem utilitzar els espais de les exposicions per explicar idees"

"Barcelona està 'hiperprogramada', hi ha una sobredosi de programació cultural"

"La nova generació d'artistes s'assembla a la de la contracultura dels anys 70"

P. Parlant de les idees. Creu realment que aquestes programacions culturals amb l'objectiu de crear debat tenen incidència en la societat o en el fons s'adrecen a un públic minoritari?

R. El món de l'art ha de reflexionar, perquè es gairebé sectari. A l'era de la imatge, l'artista té la funció de l'intel·lectual clàssic que abans requeia en els escriptors o els filòsofs, perquè els coneixements es transmeten ara a la societat a partir de les imatges. La qüestió és si un centre cultural pot assumir o no aquest repte. Això sí, el que no ens interessa són les imatges frívoles.

P. La cultura a Barcelona no està massa institucionalitzada?

R. Sí, hi estic d'acord, però no em sento representat amb això. Però és veritat que Barcelona és una ciutat hiperinstitucionalitzada. Només cal comparar-la amb Berlín, on l'efímer té un sentit. A Barcelona només hi ha una galeria dedicada als grafitis.

P. En aquest context, hi ha espai per als joves creadors, per als emergents?

R. No crec que els joves triguin massa a accedir a les institucions. A Barcelona, de seguida estan fent coses a La Capella o al Centre d'Art SantaMònica.

P. El problema es dóna potser quan volen buscar-se la vida per si mateixos.

R. Bé... però la que tenim és la mirada socialdemòcrata sobre la cultura. Allò que Octavio Paz anomenava l'ogre filantròpic: l'Estat et dóna molta cultura, però també la controla. Barcelona va tenir un moment d'institucionalització cultural molt important quan es va crear el MACBA, el CCCB... Però crec que el procés creatiu no passa per aquest camí, perquè la nova generació s'assembla bastant a la de la contracultura dels anys 70. A més, les noves tecnologies et permeten difondre el teu treball sense la necessitat de passar per cap institució. Els nous creadors ja no es legitimen amb una exposició. A partir dels anys 80, prestigi i diners se separen. A Espanya, al món de l'art, la gent que té el suport de les institucions o estan presents a les bienals no venen. I d'altra banda, els que venen, no estan als circuits que legitimen l'art contemporani. Ara bé, si la cultura té una utilitat social, i crec que la té, també la tenen les institucions. Una altra qüestió és si tenim un discurs d'acord amb les necessitats de la gent o no.

P. Per tant, cal canviar a Barcelona de discurs en l'àmbit artístic?

R. L'anomenat model Barcelona, si existia, es va acabar amb el Fòrum. Malgrat això, no estem creant un nou model. Falta construir un discurs cultural que ara no hi és a la ciutat.

P. I quina serà l'aportació de la Virreina per omplir aquest buit?

R. El que farem a la Virreina serà tancar el focus, per obrir la perspectiva. Abans, el que passava en aquest espai podia passar en el SantaMònica o en qualsevol altre espai similar. Ara volem que el visitant trobi allà quelcom específic. Era molt important diferenciar l'espai de la resta de centres i trobar un perfil propi. Barcelona està hiperprogramada. Hi ha una sobredosi de programació. Aquest Centre de la Imatge el que vol, a partir de la fotografia i l'audiovisual, del pensament i la literatura, és explicar el món i aprofundir en la reflexió dels conflictes que es donen a nivell cultural.

P. La continuïtat del projecte està assegurada?

R. Sí, sí... Però en el meu cas tinc clar que estaré al capdavant d'això durant un temps i després marxaré. Sempre he estat un free-lance i tinc ganes de tornar a ser-ho.

P. I s'han incrementat els recursos o el personal de la Virreina.

R. La Virreina té un pressupost de 1.500.000 euros a l'any, malgrat que cal descomptar els sous. Per programar ens queden 1.300.000 euros. Amb això es pot fer. És a dir, per les nostres dimensions ja en tenim prou, però a aquest nivell... La Virreina no és el MACBA o el CCCB, que té el suport de l'Ajuntament, de la Generalitat, del Ministeri de Cultura... Nosaltres som un espai de l'Ajuntament. A més, aquest és l'espai més complex de programar.

P. Més que el Centre d'Art de SantaMònica, que fins i tot s'ha dit que...

R. Què se'l carregaven? Això sembla. Però sincerament crec que programar la Virreina és més complex. Només cal pensar que allà hi ha també tota la direcció de l'Institut de Cultura de Barcelona (ICUB), concretament a la tercera planta, mentre que el director del SantaMònica està solet al seu centre...

P. No voldrà dir que té injerències en el seu treball per part de la direcció de l'ICUB?

R. En aquest moment no n'hi ha cap. El projecte m'il·lusiona molt i estic agraït per la confiança. Jordi Martí [Delegat de Cultura de l'Ajuntament] em va donar llibertat per fer això. Però a la tercera planta a la que m'he referit hi ha la gestió de tot, incloses les festes populars... El meu espai està dins d'una mole que es diu ICUB. I això no ho té cap director. Estic còmode, però no és el mateix que quan tens un espai propi. Allà hi ha tots els directors de programes de la ciutat, des de Barcelona fins al Grec...

P. Doncs mira que bé: tots juntets. Això no és un avantatge? D'aquesta manera es poden coordinar millor.

R. El primer dia que vaig entrar i vaig dir precisament això es van riure de mi. Sembla ser que els nous sempre diuen el mateix. En realitat la coordinació no es dóna perquè tots tenim interessos distints i només confluïm a la Foto Mercè, però aquesta activitat és molt diferent, per exemple, que programar una retrospectiva de Fontcuberta. P. No ha arribat el moment de fer un canvi generacional en algunes institucions culturals barcelonines?

R. Barcelona va ser molt generosa amb la meva generació. Així, sobtadament, va arribar Núria Anguita a la Tàpies, Ferran Barenblit al SantaMònica i jo mateix a la Virreina... Vàrem assumir una responsabilitat important. Avui seria necessari que arribés la gent que ara té 30 anys i es produís aquest canvi generacional. Ser jove no és cap garantia, però els joves poden aportar noves sensibilitats i tractaments diferents dels temes. Tinc la impressió que la Núria i en Ferran també pensen el mateix.