Un malestar de dretes

Ets de dretes i no ho saps

Josep Martí

L'arquer

244 pàgines. 20 euros

El malestar dels qui consideren que la dreta és víctima d'una injusta estigmatització pública a Catalunya ha pres forma de llibre. L'ha escrit Josep Martí (L'Ametlla de Mar, 1970), periodista esdevingut petit empresari de la comunicació, i porta per títol Ets de dretes i no ho saps. Exposa la tesi que a Catalunya la gent de dretes no s'atreveix a proclamar la seves idees en veu alta perquè està acomplexada i atemorida davant l'hegemonia social de l'esquerra.

Martí explica, amb abundància d'exemples trets de la seva quotidianitat, que hi ha molta més gent de dretes del que sembla. Que aquesta gent se sent molt sovint òrfena de representació política, de partit. I fins i tot sosté que a Catalunya no s'hi fan diaris que li expliquin la realitat des de les seves claus ideològiques. Vista la classificació que fa dels mitjans, és bastant lògic que Martí se senti aïllat. El més semblant a un diari conservador a Catalunya és La Vanguardia, escriu, "però a la pràctica és un diari de centreesquerra comprat per gent de centredreta. Fora d'aquí, el desert".

Una cosa semblant denuncia en l'àmbit dels partits. Martí lamenta que el Partit Popular hagi apostat per identificar la dreta espanyola amb el nacionalisme espanyolista i enfrontar-lo als nacionalismes basc i català, i això li impedeixi representar els catalans conservadors i liberals. "Un pot ser de dretes i republicà, de dretes i federalista", assegura. A Catalunya, Josep Piqué fou l'últim en apostar per un discurs conservador que connectés amb els catalans de dretes prescindint del debat nacional. El fracàs fou prou notori. Si així veu el panorama per la banda del PP, no és gaire millor per la banda de CiU. Cita Jordi Pujol mateix per destacar que CiU ha estat sempre una força de centreesquerra "per molt que de vegades se'ns hagi volgut presentar com de dretes".

Martí atribueix la incomoditat dels conservadors al fet que són presoners de les definicions de dreta i d'esquerra fetes per l'esquerra. En aquest repartiment, es queixa, l'esquerra s'ha apoderat de les grans paraules boniques, com ara justícia, progrés i solidaritat i ha deixat per a la dreta les més lletges, com ara immobilisme, egoisme i insolidaritat. Per aquesta raó, bona part del llibre està dedicat a revertir les definicions, a fer-ne un repartiment més còmode per a la dreta. El primer valor per a la dreta és la llibertat, per a l'esquerra és la igualtat. A la dreta li importa la seguretat, a l'esquerra no tant. La dreta diu que com menys impostos, millor; l'esquerra vol que hi hagi els que facin falta, etcètera.

L'autor és prou agut, malgrat tot, per adonar-se d'on li vénen el mals. Li vénen del "maleït Franco", reconeix, que va identificar la seva llarga dictadura amb el conservadorisme. Arribat en aquest punt, el llibre renuncia a arribar al fons de la qüestió, cosa que li impedeix acabar de treure les conclusions que li calen per sortir de l'atzucac i que probablement el durien allà on Pujol ja va arribar el 1976. És a dir, a explicar per quina raó els qui segons ell tenen la llibertat com a prioritat van estar tan satisfets durant 38 anys amb la dictadura, mentre qui lluitava per la llibertat eren les esquerres.

Martí qualifica Franco de tirà, reaccionari, dictador, criminal, però el que més li dol és que entre les seves víctimes hi hagi, diu, l'Església i la dreta democràtica, i sembla no adonar-se de la contradicció que la dreta, tota ella, amb excepcions tan comptades que eren políticament irrelevants, s'hi trobava perfectament de gust.