Exercici d'autoanàlisi

Escrits autobiogràfics, 1872-1889

Josep Ixart

Punctum & Grup d'Estudi sobre la Literatura del Vuit-cents

147 pàgines. 16 euros

La tendència, psicològicament tan tranquil·litzadora, de reduir allò divers a unes poques o, millor encara, una única categoria, com més fixa i estable millor, ha impedit en bona mesura que la producció literària de Josep Ixart (Tarragona, 1852-1895) hagi estat, no ja reconeguda, sinó simplement prou coneguda, des de la seva mort ençà. La seva obra és dispersa tant en el sentit d'haver conreat diversos gèneres (la crítica, el periodisme, la narració, la poesia...), com en el de no disposar d'un text cabdal, d'aquells que permeten que el lector identifiqui automàticament el nom d'un autor amb la seva "obra principal", tot facilitant el seu accés a allò que anomenen posteritat. D'altra banda, els corrents històrico-literaris (naturalisme, positivisme, idealisme...) que se li han adjudicat, a vegades sembla que li queden o massa grans, o massa curts, o que simplement no s'escaiguin a la seva idiosincràsia.

Potser el tret que millor el distingeix, al marge dels gèneres que ha conreat o de modes literàries, és una aguda capacitat d'anàlisi psicològica, que va saber aplicar amb encert no només a la gent amb qui va tractar, sinó també a si mateix. En aquest sentit, el llibre que comentem és un magnífic exercici d'introspecció. El gruix de l'obra el formen cinc textos inèdits, escrits a l'entorn de 1876, en què Ixart fa balanç de la seva vida quan està travessant un període crític, tant des d'un punt de vista personal com familiar. Pel que fa al primer aspecte, l'escriptor tarragoní va decidir abandonar d'una vegada la professió d'advocat que mai no li havia acabat de fer el pes. I respecte a l'entorn familiar, alguna crisi econòmica i, sobretot, la mort molt propera en el temps de diversos parents, el van deixar molt abatut. Una família (els Moragas-Tavern), que l'autor arriba a comparar amb "las primitivas tribus de que habla la Biblia", i que, vist des de l'actualitat, ha suposat un parell de handicaps més, que cal sumar als ja esmentats al començament, perquè l'obra d'Ixart sigui valorada com cal. Un és el perill de quedar eclipsat per la figura del seu cosí, Narcís Oller, i l'altre és el de menysprear els seus escrits com a simple entreteniment d'un membre ociós de l'alta burgesia catalana de finals del segle XIX. Tant de bo, però, tota la gent de casa bona fos capaç d'escriure, tant en el sentit literari com social, frases com la següent: "El arquitecto inscribe su nombre al pie del plano del edificio y la humanidad lo lee radiante de gloria en su cúpula, pero al último de los trabajadores le es permitido inscribir el suyo en la piedra que oculta la oscuridad y que no es por esto menos importante".

El que probablement atorga un aire peculiar a aquests textos memorialístics és que la constatació de la crisi personal i familiar no sigui incompatible amb una confiança plena -diguem que típicament decimonònica- en els valors del treball, la ciència o el progrés de la humanitat, quan el més habitual és cercar aixopluc en la vida privada en trontollar els valors socials. En qualsevol cas, és una molt bona notícia la recuperació d'aquests Escrits autobiogràfics, en edició bilingüe i molt acurada de Rosa Cabré.