Pel camí de Sant Iscle

Vaig tractar l'abat Cassià Just durant un parell d'anys de convivència intensa. Vivíem, amb els meus companys novicis, a la caseta del noviciat, al jardí del monestir, una caseta pagada pel general Franco. Era una deixa de la primera postguerra. Signes dels temps, com havíem ironitzat més d'una vegada, aplicant als temps tenebrosos aquella frase de Joan XXIII. Allà, cada dia, el mestre de novicis que llavors era el futur abat, ens llegia i explicava la regla de sant Benet. I ens repetia una cosa que ja m'havia dit quan el vaig anar a veure per parlar de la meva possible vocació de monjo. Montserrat, ens deia, no és un monestir normal. És un monestir i un santuari. És a dir, la solitud, la pregària, la contemplació hi tenen una servitud, la gent que puja i que cal atendre. Ell, temperament contemplatiu, artista autèntic, no va oblidar mai aquesta servitud inherent a la vocació de monjo de Montserrat, que és una vocació diferent de la vocació de monjo a seques. Sempre va atendre tothom.

A part de les classes sobre la regla del fundador, el mestre de novicis estava pendent de la nostra formació en altres matèries i, sobretot, de la nostra formació com a persones senceres. A les hores de lleure, escoltàvem discos i llegíem llibres en veu alta -recordo El món, la carn i el pare Smith, de Chesterton-, anàvem a passeig per la muntanya i jugàvem a voleibol abans de dinar. Era alhora enèrgic, tossut i tendre. Tenia un gran sentit de l'humor. Intel·ligent i sentimental, en el sentit òptim d'aquesta paraula. Vull dir que tenia sentiments i que no se'ls amagava. Era delicat i generós. Així, pel dia del sant d'un de nosaltres, a la missa conventual, ens dedicava la peça d'orgue de l'hora de l'ofertori. Sabia què ens agradava. O bé, el dia de l'aniversari del seu pare, sempre tocava una composició que el mestre Joan Just havia escrit. El seu pare també era músic.

El pare Cassià era un home que sabia llegir. Llegia Bach de forma apassionada i així l'interpretava. I llegia Messiaen amb la il·lusió de quan, de jove, estudiant a París, l'anava a sentir a la Trinité, als concerts dels diumenges. Sabia llegir els grans llibres i les petites coses. I les persones.

Ens convocava, en solitari, ja sigui a la seva cel·la o en passejades pel jardí, per guiar-nos, renyar-nos, o, simplement, per conèixer-nos més. En recordo més d'una, de passejada, camí de Sant Iscle enllà, el camí de xiprers que voreja l'ermita.

Quan vaig marxar de Montserrat, ell era prior. Vaig anar a acomiadar-me'n. Em va dir que a vegades tenia por que no m'hagués donat massa llibertat. Jo li vaig dir que no, que estigués tranquil. M'havia donat tota la llibertat que jo necessitava per arribar en aquell moment. Li sabia greu quan un novici marxava, però confiava en el camí de cadascú. Estimava les persones i sabia que les enyoraria.

De fet, i aquest és el meu homenatge, el monjo que ell va formar encara és viu d'alguna manera al fons del meu cor.