Selecciona Edición
Conéctate
Selecciona Edición
Tamaño letra

Orfeu i la poesia

No està gaire bé començar un article sobre un llibre assenyalant-ne els aspectes negatius. Però, invertint la famosa dita de Plini, no és difícil acceptar que no hi ha llibre bo que no tingui, també, alguna cosa dolenta. La perfecció és exclusiva dels déus; no és una cosa que es trobi a la mesura dels homes. I aquest és el cas d'avui. Un especialista en llengua anglesa, editor de diverses antologies de poesia molt ben concebudes, ha editat recentment a El Gall Editor, amb seu a Mallorca, un llibre intitulat Poetes òrfics catalans (2007), que, per desgràcia, presenta un gavadal de falles tipogràfiques que espatllen, en bona mesura, l'enorme qualitat de l'obra: la cosa no passava al temps de la linotípia, en què els errors es pagaven al preu del més pur divertiment, com aquell corrector que va veure escrit "L'arpa de Noè", i va dir-se: "Home, si qui tocava l'arpa era David!" I va corregir "Noè", quan sembla clar que l'error es trobava a la paraula "arpa". No sé què deu haver passat amb aquest llibre que hem dit, però el cas és que, a cada pàgina, les lletres s'amunteguen, com deleroses de passar avant en una carrera boja, o s'escampen inexpressives com la boira; i allà on hauríem de llegir "coneixement" (pàg. 23), hi diu "con e i xement". I el que és pitjor: allà on hauríem de llegir "retorn", hi llegim "retom", allà on hauria de dir "dels meus dies d'errà(r)", hi posa: "dels meus dies derrà(r)" (Elegia VII, de Carles Riba), i allà on caldria assumir "ebris" (Elegia X), entomem "e b ris", que ja és cosa ben estranya!

"De fet, l'expressió 'poesia òrfica' té alguna cosa de reundant, perquè Orfeu és músic i poeta alhora"

Ja ho he dit: això és una pena, perquè el llibre té una bella tipografia; la taca s'acosta a l'anomenada "àurea proporció"; el paper és bo; la sobrecoberta quasi muda (¿per ventura no parlen amb eloqüència els llibres per dins?); l'enquadernació lligada; les guardes d'un vermell esponerós. Ja és pega, doncs, que hagi fallat la fotocomposició, i que l'autor del llibre, savi i escrupolós com és, no se n'adonés o no li deixessin veure les darreres proves. Sembla que el llibre, com tantes coses, havia d'estar llest per a la Fira de Frankfurt. De manera que hem de dir, glossant Riba (Elegia I) i tot afeixugats: "Era secret el camí, fabulós de fallades d'impremta".

Dit això, anem a la part positiva, que és gran. Ruiz Soriano ja havia editat, amb encert, una antologia de poesia que es deia Poetas órficos, i ara ha reblat en català la seva passió per aquesta figura de la mitologia grega que és Orfeu, pare de totes les músiques i de tota la poesia. De fet, l'expressió "poesia òrfica" té alguna cosa de redundant, perquè Orfeu és músic i poeta alhora, i aquesta sempre ha estat la característica major de la poesia de tots els temps. No calia esperar que Mallarmé escrigués el seu famós excurs sobre "La Musique et les Lettres" perquè sabéssim que, a diferència del parlar col·loquial -no de la prosa-, la literatura porta sempre aquestes dues coses juntes: sonoritat i sentit. (Paul Valéry: "La poësie: cette hésitation entre le son et le sens").

Però Ruiz Soriano entén l'expressió "poesia òrfica" d'una altra manera, ben legítima -fins i tot encunyada per la tradició-, que acosta el sintagma al valor de "poesia mistèrica", "poesia metafísica" i "llenguatge contra la presència callada de la mort". Així ho expressa bellament en la seva magnífica Introducció: "L'orfisme va ser un moviment religiós grec de tarannà gnòstic i hermètic que aplegava diverses tendències espirituals i filosòfiques [...] És així que, enfront d'una poesia realista i social

[l'única que li interessa a un amic meu: "esmola que mola; fes moles, moler"] en què el poeta reflecteix en l'obra els problemes històrics [...], trobem també una sèrie de poetes, hereus del romanticisme i del simbolisme, que veuen en el fet poètic una via de coneixement i indagació en el misteri de l'existència". No es pot dir més bé, la veritat.

I l'antòleg agafa, llavors, mostres de la poesia catalana del segle XX -de Carles Riba a Vinyet Panyella, passant, entre altres, per Màrius Torres, Espriu, Palau i Fabre, Xirau, Vinyoli i Antoni Marí-, exemples tots senyorejats per aquesta màxima que hem dit: no es tracta de "poesia de l'experiència" sinó de "poesia existencial", aquesta entesa com l'acte de sobreviure a la vida i a la mort en l'espai callat, fructífer del llenguatge mig dominat per la música, mig per la significació.

Oblidem, doncs, les consideracions formals que hem dit a la primera meitat de l'article, i preuem amb laudes la feina que ha fet Francesc Ruiz, i, naturalment, la que van fer els poetes escollits: tots agermanats sota el mantell d'Orfeu, tots sota l'encanteri de la lira prodigiosa. Vet aquí una antologia de la millor poesia catalana feta no per al divertiment, sinó gairebé per a la supervivència.

* Este artículo apareció en la edición impresa del Jueves, 14 de febrero de 2008

Más información

  • ELS VOSTRES CLÀSSICS