Arqueologies i fulgors

Escrits sobre Catalunya i Ibèria

Fernando Pessoa (Edició i traducció

de Víctor Martínez-Gil)

L'Avenç

118 pàgines. 15 euros

El primer que es pregunta el lector d'aquest aplec de reflexions de Fernando Pessoa sobre l'iberisme i Catalunya és: ¿quina llum aporten a l'època actual?, ¿estem davant d'un exercici d'arqueologia, o bé exhumant uns materials encara palpitants? La vigència d'antigues concepcions polítiques depèn sobretot dels interessos de la contemporaneïtat. Anticipem una resposta: en aquesta selecció d'escrits polítics de Pessoa hi ha arqueologia. Però també hi ha múltiples diamants que -tallats per l'esperit asistemàtic d'un autor cultivat en la rica tradició del liberalisme econòmic anglès, en l'admiració de Thomas Carlyle i en l'adhesió fervorosa a la dictadura de Sidonio Pais- ara irradien un fulgor a cavall entre l'excentricitat i la recuperació dels camins debolits de la història peninsular.

L'iberisme, que a Catalunya ha gaudit de la defensa de personalitats com Joan Maragall o Enric Prat de la Riba, propugna la unió política de les diferents nacionalitats de la península ibèrica. Pessoa fa descansar l'iberisme sobre la base de la no-llatinitat dels pobles de la península, als quals reconeix l'especificitat de ser un creuament de dues civilitzacions, la romana i l'àrab. Per a Pessoa, Ibèria ha de ser una confederació d'estats independents però units en allò que ell anomena "sentit civilitzacional". D'aquesta forma l'escriptor portuguès no advoca per reeditar un nou colonialisme de signe iberista, sinó per imposar una empremta de civilització. Sobre els baluards de les llengües portuguesa i castellana, Ibèria crearia una nova filosofia i una nova literatura, i les expandiria arreu del món a manera de regeneració espiritual. Les dues condicions primordials que Pessoa estableix per assolir l'iberisme són l'abolició de la monarquia espanyola i la separació final de la península en tres de les seves nacionalitats constitutives: Portugal, Castella i Catalunya.

El bagul on Pessoa va deixar milers de manuscrits és un tresor literari. Però un tresor que sovint comporta problemes metodològics, que en aquest conjunt d'escrits es fan notar. En primer lloc hi ha la dificultat de datar els textos. Com que la cronologia no és precisa, tampoc no queden clars els estrats en l'evolució del pensament de l'autor, ni les seves rectificacions. A més, les definicions sumàries i els punts suspensius que indiquen digressions no culminades intensifiquen el caràcter fragmentari del llibre.

D'arqueologies i de fulgors. Aquests textos, introduïts per un completíssim estudi de Víctor Martínez-Gil, van ser escrits en el primer terç del segle XX, abans de la Segona Guerra Mundial, quan Espanya i Portugal ja no són potències imperialistes. Hi abunden directrius hegemòniques molt allunyades de les palpitacions de la nostra època. Pessoa hi remarca un antidemocratisme i un aristocratisme que avui resulten obsolets. Expressions com "nació natural" són perillosos residus romàntics. I una visió limitadora que consisteix a negar el valor dels pobles en cas que aquests no puguin tenir una dimensió imperial. Fulgors. Pessoa endevina la interdependència cultural entre els pobles ibèrics, reivindica el subsòl àrab de la nostra configuració cultural, i pronostica que "l'artificialitat" d'Espanya i la seva obsessió uniformitzadora comportarà problemes insolubles. Ara, dins aquest marc aferrissadament vertebrador, la gran pregunta és: ¿quina predisposició intel·lectual i política hi pot haver per rellegir uns materials que inciten a replantejar-se els fonaments?