Sol LeWitt que estàs en el cel

El treball d'Ignasi Aballí és el conceptual per excel·lència. Tota la seva estètica posa en joc una crítica a la noció moderna de visualitat -d'opticalitat- definida com un món independent de l'experiència estètica. Aballí -i molts anys abans, Joseph Kosuth, Ad Reinhardt, Donald Judd, Lawrence Weiner- qüestiona l'aura sempre problemàtica de l'objecte artístic, el seu mitjà de distribució, l'espaialitat, la convenció figura/fons de la pintura i la seva reproducció, mitjançant una estratègia de producció lingüística i definicions. Davant els seus últims treballs "pictòrics", a la galeria Estrany & De la Mota, un té la sensació que no ha passat el temps, des que Sol LeWitt creés, el 1963, el seu dinamitador Red Square, White Letters (Quadrat roig, Lletres blanques), una estructura visual bicolor que incloïa noms i moldejats en vermell i blanc amb el qual havia transformat l'espectador en lector. En realitat sí que ha passat molt de temps, 45 anys, més o menys l'edat d'Ignasi Aballí, qui ha transformat el seu deute amb el conceptual en un estil, una mena d'originalitat distintiva. En l'acte de pronunciar tots els noms de les famílies dels colors, des del roig Tiziano al vermell corinti i el vermell cirera, o el groc llimona i el gris marengo, la relació de contemplació es converteix en performativa amb el lector. El quadre, la pintura escrita, es transforma en una comprensió de tal objecte com a contingent, ja que depèn del context del seu encontre amb el receptor. Si no fos així, la sèrie Classificats seria poca cosa més que un objecte decoratiu. I per què no?

La il·lusió de la bellesa d'aquest treball, grans formats farcits de paraules i frases que al·ludeixen al món goethià de la cromofília i cromometria, és més que convincent. El conjunt, curosament distribuït per la sala, descriu mitjançant un fons de to estàndard (el color referencial) totes les seves acepcions, que, sumades, acaben distanciant-se d'aquest però alhora són la seva completa representació semiòtica. Una altra sèrie, Pintures de paret, és el resultat de l'experiència de l'artista en diferents espais on ha treballat o exposat (el Centre d'Art Santa Mònica, el Macba, el seu propi taller...). Durant anys, Aballí hauria rascat el revestiment d'aquelles parets i dissolt la pintura en un líquid; finalment, és aquesta pintura la que ara reutilitza en l'espai galerístic, reformulada com un fred model de pantone.

A Llibretes negres (1988-2008) es constata l'inici d'aquesta obsessió classificatòria. Rere la imatge fotogràfica de la col·lecció de lloms de les seves agendes de treball, Aballí amaga el seu passat com a artista esmicolat en les pàgines d'un paper que no veiem. En els grans llenços llegim la pintura; en els llibres se'ns nega. Amb Aballí l'espectador s'enfronta amb les reflexions de la seva ment que crea les seves pròpies il·lusions davant un quadre, en desplaçar la definició ontològica de l'obra d'art.

I de nou Sol LeWitt, aquesta vegada el més tardà. L'artista nord-americà, mort l'estiu passat, és en la base del treball de l'holandès afincat a Amberes (1968) Marc Nagtzaam. En la seva primera exposició a Espanya presenta els seus textdrawings, dibuixos pseudominimalistes per ser (merament) observats o llegits, reflexions dibuixades sobre el propi art de dibuixar. Són obres dissenyades sobre un paper de quadrícula i que tenen el seu correlat (subjectiu) en el món imaginari musical, en un jazz improvisat, en detalls fotogràfics, els seus propis dibuixos anteriors, arquitectures, o aquests personatges immunes al llenguatge de Joyce. El meticulós món de Nagtzaam, d'evident cromofòbia, es compon únicament de línies, punts, cercles, paraules o frases obsessives. Com si el dibuix hagués arribat al seu últim lloc de l'exili.

Classificar. Ignasi Aballí. Galeria Estrany & De la Mota. Passatge Mercader, 18. Barcelona. Fins al 29 de març.

Nothing Rhymes. Marc Nagtzaam. Galeria ProjecteSD. Passatge Mercader, 8, baixos, 1. Barcelona. Fins al 19 de març.