Els retrats del Conqueridor

Pere el Cerimoniós invoca el que hem de reconèixer com el tret físic més destacat de Jaume I en un carta de l'any 1357, quan afirma: "Nos no hajam tan gran persona com los passats". El Rei havia nascut setmesó, de la qual cosa se'n derivà una talla corporal minvada que contrastava amb la notable alçada del seu rebesavi publicitada pels cronistes. Bernat Desclot la destaca en la descripció més detallada que tenim del Conqueridor: "En Jacme d'Aragó fo lo pus bell hom del món; que ell era major que altre hom un palm, e era molt bé format e complit de tots sos membres, que ell havia molt gran cara, e vermella, e flamenca, e el nas llong e ben dret, e gran boca e ben feita, e grans dents, belles e blanques, que semblaven perles, e els ulls vairs, e bells cabells rossos, semblanst de fils d'aur".

Els retrats destinats al saló del Tinell no contemplaven els trets veraços dels comtes-reis catalans, ni en el cas dels personatges remots ni en el del Cerimoniós

És a Flandes on Lluís Dalmau aprendrà a reproduir les fesomies segons són, ide retorn a la Corona d'Aragó, podrà reproduir fidelment les dels cinc concellers de la ciutat de Barcelona

Significativament, les imatges medievals que conservem de Jaume I no remarquen aquesta característica corporal. La més eloqüent s'inclou al denominat Rotlló Genealogic de Poblet. La figura del Rei forma part d'aquest llistat dinàstic on tots els seus integrants tenen la mateixa proporció. La il·lustració del pergamí és posterior de gairebé cent vint-i- cinc anys a la mort del sobirà, però la distància temporal entre personatge i representació no és el que condiciona la manca de correspondència física. El que ho fa són els límits pels quals discorren el llenguatges pictòric i escultòric aleshores. Per aquesta raó podem imaginar en termes similars el retrat d'alabastre destinat al saló del Tinell del Palau Reial major de Barcelona, un projecte ideat pel Cerimoniós que contemplava la instal·lació dels simulacres dels seus avantpassats a l'entorn de l'espai més emblemàtic de la seva residència. L'artífex, Aloi de Montbrai, va encarregar-se d'aquesta comanda el 1340. Havien transcorregut, per tant, seixanta-quatre anys des de la mort de Jaume I i l'escultura no perseguia altra cosa que evocar-lo servint-se dels seus atributs privatius: corona, ceptre i pom; els mateixos que ostenta la seva efígie a la miniatura pobletana. Els retrats destinats al saló del Tinell no contemplaven els trets veraços dels comtes-reis catalans, ni en el cas dels personatges remots ni en el del Cerimoniós, l'ideòleg de l'empresa. Tampoc els incorporava una nova imatge seva feta segons indica el document "a la seva semblança", que reclamava l'any 1351. L'escultura no sembla haver-se conservat, però, essent un retrat àulic, no hi podia mancar la corona, acompanyada potser d'altres insígnies igualment representatives.

En període medieval, a Catalunya no es pot començar a parlar de retrat en la seva acepció actual fins a les darreries del XIV, moment en què es duen a terme les experiències que hi aboquen. És a Flandes on Lluís Dalmau aprendrà a reproduir les fesomies segons són, i de retorn a la Corona d'Aragó, podrà reproduir fidelment les dels cinc concellers de la ciutat de Barcelona, agenollats als peus de la Mare de Déu en el retaule destinat a la capella del palau cívic que patrocinen. La conservació de la Verge dels Concellers, executada el 1443 (MNAC), acredita la correspondència existent entre els propòsits expressats pels promotors al contracte i la seva materialització pictòrica. No oblidem, però, que estem davant d'una particularitat que s'introdueix a les arts plàstiques a les darreries del gòtic. Abans, el retrat es mou per altres camins.

Quan l'espectador contemporani observa les imatges sagrades d'època medieval plasmades als retaules constata que els trets fisonòmics que adopten poden divergir en cada cas, però si la figura femenina se situa en una establia, al costat d'una menjadora, i té a tocar seu un ancià, només pot tractar-se d'un Naixement i, en conseqüència, de la Verge Maria. No importa que la fesomia canvïi entre els diversos exemplars del mateix episodi. Quan mirem la pintura antiga des d'aquesta perspectiva, adoptem la posició de l'home medieval i deixem que siguin els atributs i els escenaris els que ens guien a l'hora de desxifrar les imatges. En el cas del Rei, aquests signes són la corona, el tron, el pom o l'espasa. Són els que acompanyen el Conqueridor als segells amb els quals va autentificar els documents. Tot i el caràcter genèric de l'efígie que presideix les matrius sigil·logràfiques o la seva empremta sobre cera, les insígnies privatives que aquesta ostenta li atorguen categoria de retrat.

La nòmina iconogràfica de Jaume I és encapçalada pels seus segells, però vers 1300 el Rei protagonitza dues cròniques visuals que celebren la conquesta de Mallorca. Ambdues es despleguen en palaus barcelonins. Una d'elles al Palau Reial major, a l'espai que temps a venir i per iniciativa del Cerimoniós es convertirà en l'espai representatiu per antonomàsia. El programa conservat només en part consta de diversos panells; el que ens interessa s'organitza mitjançant diversos registres a través dels quals es desplaça un exèrcit cristià. L'entorn físic s'ha resolt molt sumàriament amb un gènere d'arbres característic de la pintura del segle XIII. Pel que fa a l'estol militar, l'encapçalen uns genets, un dels quals duu corona, i un altre mitra. Són el mateixos atributs que ostenten dos personatges del consell reial reunit dins una tenda de campanya a les pintures de l'antic palau Caldes, ara al MNAC. El Libre dels Feyts, la crònica de Jaume I, aclareix el gènere d'episodi que s'ha reflectit en el segon cas, tot identificant el monarca i l'eclesiàstic que l'acompanya. Es tracta del Conqueridor i del bisbe de Barcelona Berenguer de Palou, que va participar activament a la campanya insular.

Naturalment, cap dels dos es mostrava al campament amb els esmentats atributs. Eren privatius del rang que encarnaven i s'empraven en les celebracions solemnes que hi estaven aparellades. El pintor se'n serveix, per distingir-los dins el grup, de la mateixa manera que empra els emblemes heràldics per identificar els diversos llinatges que van capitanejar les hosts que intervingueren en la conquesta. Són els signes que incorpora l'artífex del programa iconogràfic per facilitar-ne la comprensió a l'espectador, fet que, de retruc, fa innecessària la correspondència física entre el Rei representat i el Rei històric. El públic dels segles XIII i XIV estava avesat a aquestes convencions i les admetia amb naturalitat.

Tampoc respon a la descripció que proporciona Desclot del Conqueridor, el cavaller que acompanyat de Sant Jordi, triomfa sobre un exèrcit musulmà a la coneguda com a Batalla del Puig, un episodi del qual es conserven diverses versions pictòriques del segle XV, totes valencianes. Això no obstant, els espectadors contemporanis a l'execució d'aquestes pintures, contemplant l'escena veien el Rei vencent els enemics. La seva indumentària i la gualdrapa del cavall, ornades ambdues amb els pals reials, alhora que la corona sobre el seu bacinet, corroboraven aquesta lectura. A Jaume I li hagués complagut aquest retrat celebratiu de la conquesta valenciana, a pesar que el Libre dels feyts el situa a Terol quan va desenvolupar-se el referit fet d'armes, previ a la presa de la ciutat de València.

Dos retaules consagrats a Sant Jordi commemoren aquesta mistificació històrica que els habitants del regne van admetre com a real. D'una banda, el conegut com el Centenar de la Ploma, ara al Victoria and Albert Museum de Londres, i de l'altra, el de l'església parroquial de Xèrica, encara in situ.. Si aquests documents figuratius emfasitzen la imatge més prestigiosa del rei Jaume, un de nou, igualment convencional pel que fa als trets fisonòmics del sobirà, ens proporciona el retrat més cortesà entre els documentats, ja que el Rei se situa rere una taula aparellada per una menja solemne. Correspon a la miniatura de l'exemplar de la seva Crònica copiat a Poblet. Il·lustra el capítol on es parla del banquet que tingué lloc a Tarragona quan es preparava l'empresa mallorquina i la dimensió del Rei com a miles Christi, estava a punt d'emergir.