De cròniques medievals

Ja és pega que aquest any es celebri el vuitè centenari del naixement del rei en Jaume, perquè, posats a parlar de les quatre grans cròniques històriques catalanes i tenint present les altres tres -la de Bernat Desclot, la de Ramon Muntaner i la de Pere el Cerimoniós-, hom s'hauria estimat més parlar d'una altra, i molt especialment de la de Muntaner, fill de la vila empordanesa de Peralada, que també hi fa.

Potser dirà el lector: "¡Home, si el Llibre dels Feyts del rei Jaume I és un dels més grans documents que ha donat la historiografia medieval catalana! ¡Si el rei va tenir l'habilitat, ajudat pels seus escrivents i col·laboradors, de presentar-se d'una manera humana, molt humana, però sense abaixar la guàrdia per a res quan es tractava de coses bel·licoses! ¡El gran guerrer, el gran conqueridor, el nostre Rei de Reis, el pare dels Països Innombrables! Tot el que vulgueu, amics: però la Crònica de Jaume I no és la millor de les quatre si parlem en termes estrictament literaris; i, per contra, la de Muntaner és un monument gairebé tan gran com la prosa del seu contemporani Ramon Llull, pare del català literari.

"La 'Crònica' de Jaume I obliga a una lectura més d'historiador que d'home de lletres"

Aquesta crònica de què avui hem de parlar oportunament presenta una tal raresa i confusió sintàctiques, una tal barreja de col·loquialisme i de solemnitat, i un tal garbuix de llengües -catalana, provençal i aragonesa-, que obliga a una lectura magnànima, més pròpia d'historiadors que d'un home de lletres: les dades són importantíssimes; les conquestes de les terres de Mafumet hi són molt ben narrades; i la persona del rei -gairebé sempre amagat rere un plural majestàtic, "nos", com avui parlen Dani Pedrosa i Fernando Alonso- hi és presentada amb ressonàncies èpiques, detalls quasi novel·lescos -la presa del castell d'Almunara- i gràcies poètiques de qualitat: com aquell episodi en què el rei mana desmuntar les tendes al lloc de Borriana, però en veure que a l'escudella del tendal hi ha criat una oreneta, demana que s'esperin a desparar la tenda fins que els ocells hagin alçat el vol pels aires de la nostra gran Corona.

Està molt bé, el Llibre dels Feyts; però Ramon Muntaner -autor sol i inequívoc de la seva crònica, ell sí- va escriure una narració igualment històrica, però amb tots els elements que més tard escaurien pròpiament a la prosa catalana moderna. Aquesta és la qüestió: ser o no ser un veritable literat. Muntaner ho era; el rei Jaume, no gaire; i fins i tot és possible que sabés llegir, però no escriure. A cadascú els seus mèrits.

Més encara: la comparació entre aquests dos grans documents de l'Edat Mitjana catalana ensenya una altra lliçó, de gran importància i transcendència: les quatre cròniques estan totes més o menys impregnades de diversos i els mateixos elements: una presència mig velada d'epopeies perdudes, potser transmeses només oralment; una influència encara notable de certs elements retòrics que procedeixen de la lírica provençal; i, com ja s'ha dit, aquest balbuceig entre dos gèneres llavors encara no prou consolidats a les terres de parla catalana: la novel·la i la narració històrica pròpiament dita, autònoma en la seva pretensió d'explicar fets que s'han esdevingut i no aquells, com diu la teoria de la mímesi aristotèlica, que la gent ha de ser capaç de suposar que podrien haver-se esdevingut.

Encara que el lector no sigui un "nacionalista abrandat", no li molestarà, pel que sé de molts llegidors que he conegut de les quatre cròniques catalanes, que Muntaner sigui molt més "patriota" que el rei en Jaume: sens dubte pel fet que, en el seu moment, a diferència del gran temps de Jaume I, la unitat imperial de la Corona catalano-aragonesa començava a trontollar. No; no molesta: perquè aquest ingredient es troba, en la crònica de Muntaner, perfectament imbricat en un estil, un ordit i una trama que tenen tan ferm davant seu l'horitzó de la literatura com el de la historiografia.

Què us diré: potser tot això que hem explicat ve del fet que, un bon dia, vaig decidir no parlar més del rei Jaume I a les meves classes, perquè, després d'haver afirmat, cosa certa, que el rei havia nascut a Montpeller, els alumnes van escriure, el dia del juí final, que havia nascut "en un paller", com el bon Jesús en un pessebre. Davant aquest equívoc tan grotesc de la realitat històrica, em va semblar que era millor que em centrés en les cròniques més literàries, i així vaig preferir tota la vida la Crònica de Muntaner. El rei me n'excusi.