Els temples laics del gaudinisme

No tots els seguidors d'Antoni Gaudí es van dedicar, com ell, únicament a construir esglésies i capelletes piadoses, a més de casals i edificis burgesos, estrafolaris i espectaculars. També hi va haver qui creà per tot el país una pila de catedrals paganes, moltes de les quals han perdurat en tota la seva esplendor, i encara funcionen com a temples de Demèter i Dionís, malgrat que alguna hagi estat eliminada del mapa o bé resti humiliada a ser un simple magatzem de ferralla. Concebudes en plena eufòria del noucentisme per Cèsar Martinell, l'arquitecte més gaudinià dels gaudinians -després de l'imprescindible i delirant Josep M. Jujol-, la majoria d'aquestes catedrals laiques tenen l'estructura de les primeres esglésies que seguien el model romà i, fins i tot, unes quantes, llueixen un llampant campanar/minaret que, a més de donar presència i singularitat, sol fer les funcions de dipòsit d'aigua mentre dialoga amb el paisatge.

"Al camp, on no calia estar tan 'à la page' com a la ciutat, el modernisme hi va sobreviure més"

"La Mancomunitat ajudà a finançar projectes de noves instal.lacions a les cooperatives rurals"

Uns veuen en Martinell l'ultim testimoni del modernisme. Altres, una mostra de noucentisme

Per norma general, les fàbriques de l'època modernista van seguir les pautes de les grans quadres industrials de finals del segle XVIII i tot el XIX: uns espais interessants i sovint poc valorats, però amb una total absència de fantasia i ornaments, d'esperit gairebé militar, formes austeres i funcionals, com autèntiques presons i màquines de produir. Les vel·leïtats del modernisme sortien massa cares per gastar-les a l'empresa, es destinaven només a les cases dels amos o els encarregats, i als blocs d'habitatges, propis i de lloguer, de Barcelona i, a molt estirar, als despatxos i en algun detallet de la façana. A la majoria de casos, les fàbriques ni tan sols s'encarregaven als arquitectes, sinó als enginyers, potser perquè sortia més barat. El fet que un edifici industrial fos bonic o una mica luxós no implicava que alleugerís el més mínim la càrrega i l'explotació de la classe treballadora, simplement era un tema arquitectònic i de paisatgisme urbà. Entre les excepcions memorables cal destacar els edificis industrials terrassencs de Lluís Muncunill -sobretot l'Aymerich, Amat i Jover- o les empreses cotoneres Casaramona, de Puig i Cadafalch, i Trinxet, de Joan Alsina i Modest Feu, la colònia de La Bauma, d'Alexandre Soler i March, les fàbriques de Joan Amigó a Badalona, i altres de disseminades arreu de Catalunya.

Però si, rareses a part, el tèxtil va ser garrepa a l'hora de construir fàbriques, la indústria alimentària, en canvi, estaria a l'alçada de les circumstàncies del modernisme. La multitud de farineres que es van construir a l'època ho demostren prou bé i comparteixen un lloc estel·lar al modernisme, junt amb un bon nombre de mercats municipals, moltes caves privades, afavorides per la implantació eufòrica del xampany, i alguna fàbrica d'embotits.

En aquest altre context, cal destacar l'aparició de les cooperatives de pagesos i petits propietaris al món rural, al final de segle XIX i, sobretot, la segona dècada del XX, aplegades per fer front a la forta pressió dels intermediaris i assajar de vendre directament productes propis i mirar de millorar-ne la qualitat. L'interessant moviment cooperatiu rural català va propiciar l'aparició d'edificis sorprenents, i això es va donar just quan la bogeria del 1900 estava passada de moda, però, com que al camp no era necessari estar tan à la page com a ciutat, el modernisme va sobreviure a cor què vols. També hi ajudaria molt la Mancomunitat, mentre va durar, entre 1914 i 1922, especialment a partir del moment en què Puig i Cadafalch i els seus col·laboradors van prendre el poder. Pel que fa a la reforma agrària, també hi hauria dos personatges essencials: Josep M. Rendé, que havia estat l'impulsor del sindicat agrícola de l'Espluga de Francolí, i Josep M. Valls, enginyer agrònom i director de l'Escola d'Agricultura de la Diputació de Barcelona i de la Direcció General d'Agricultura de la Mancomunitat de Catalunya.

Un precedent directe d'aquesta sèrie de construccions rurals de l'època de la Mancomunitat serien precisament les Caves Codorniu, projectades per Puig i Cadafalch, entre l'any 1898 i el 1904, inspirades en les maneres constructives de Gaudí. El sindicat de l'Espluga de Francolí seria un dels primers en construir un edifici singular, una bodega que marcaria època, encarregada el 1913 a Lluís Domènech i Montaner i al seu fill, i estret col·laborador, Pere Domènech Roura. Sembla ser que va ser batejada per Àngel Guimerà com La Catedral del vi i aquesta denominació, amb el temps, es faria extensible a la resta de bodegues cooperatives que es construirien fins a l'arribada de la Dictadura de Primo de Rivera, el 1923. Un altre precedent menys monumental era el celler cooperatiu de Barberà de la Conca, del 1903, una de les primeres cooperatives agràries del país que va tenir edifici propi i que seria amplament reformat a la dècada següent. En els deu anys que van de la construcció de l'un i l'altre, les cooperatives agrícoles catalanes van començar a expandir-se per les poblacions d'Alella, Alió, El Vendrell, Castellnou, Talavera de Sarreal i Compte en Pla de Santa Maria. Aviat van seguir les de Cabra del Camp i Blancafort, fins a la instauració de la Mancomunitat, que va donar-hi una gran empenta, afavorint el sistema cooperatiu, amb assessorament i ajuts mitjançant una Caixa de Crèdit que ajudava a finançar els projectes de noves i modernes instal·lacions, essencials per a la subsistència i l'expansió de les cooperatives rurals. De 1917 a 1922 es van construir i adequar un munt d'edificis, entre cellers, molins d'oli o magatzems de cereals i farineres, generalment d'una qualitat arquitectònica excepcional i tècnicament avançades.

Un noucentista transvestit

La majoria d'aquestes catedrals laiques del camp serien obra del jove arquitecte Cèsar Martinell i Brunet (Valls, 1888 - Barcelona, 1973). Amb títol de 1916, Martinell pertanyia a la generació que havia acabat definitivament amb el modernisme, llavors ja en ple declivi. Era alumne de Francesc d'Asís Galí, col·lega de Joan Miró, i també dels principals arquitectes del noucentisme, com ara Ramon Puig Gairalt, Nicolau Rubió i Tudurí i Lluís Bonet Garí. Martinell va contactar amb Gaudí a les obres de la Sagrada Família a mitjan anys deu, i, per a més inri, va entrar a treballar al despatx de Joan Rubió i Bellver, un dels estrets col·laboradors del mestre. Enamorat de Gaudí, Martinell es va dedicar a propagar el seu geni als quatre vents i, a sangs calentes, va començar a construir unes obres gaudinianes fins la medul·la que farien ballar el paraigua als historiadors a l'hora de catalogar-les, ja que hi ha qui les consideraria com el darrer testimoni gloriós del modernisme i, per contra, qui afirmaria que representen el paradigma del noucentisme, de l'obra cívica i ben feta, potser ignorant que abans també es construïa amb seny, malgrat la bogeria imaginativa, i amb l'afany de fer també un estil tan català a ultrança com el posterior mix grec/romà/renaixentista/barroc. De fet, en els mateixos edificis agraris de Martinell s'hi deixa veure aquesta dicotomia antagònica, i alguns dels darrers, iniciats entre 1920 i 1921, com ara el d'El Solleràs, o Aiguamúrcia, són una mica més anodins i menys inspirats, s'allunyen de l'empenta gaudiniana per inscriure's en la correcció noucentista.

Fins a l'entrada de la Dictadura, en el període escàs de sis anys, Martinell va projectar, reformar i dirigir prop de cinquanta edificis, tots diferents, adequats a les respectives economies del pagesos, amb materials senzills, perfectament sostenibles però, alhora també, amb estructures complexes i ambicioses, detalls molt elaborats i un decidit caràcter monumental deutor dels tres grans mestres del modernisme: Domènech i Montaner, Gaudí i Puig i Cadafalch.

Després del batzac del 1923 i les posteriors destitucions, la carrera de Martinell es va estancar bastant i l'obra pública i privada que va continuar fent -a més de restauracions arqueològiques-, ja no tindria la força de les seves anteriors cooperatives agràries. L'arquitecte va publicar diversos llibres i estudis, alguns dedicats al seu admirat Gaudí, però gairebé mai no va parlar d'ell mateix ni de la seva obra. Tampoc ho van fer els primers historiadors del modernisme: Josep Francesc Ràfols i Alexandre Cirici; un dels primers a fer-ho seria Oriol Bohigas a finals de la dècada de 1960, amb les dues obres fonamentals que va publicar sobre l'arquitectura modernista catalana.

L'any 1971, Ignasi de Solà-Morales, des del Col·legi Oficial d'Arquitectes de Catalunya (COAC), va animar Martinell a què escrivís un llibre sobre les seves cooperatives agràries. A les velleses, l'arquitecte de Valls es mostrava reticent, però al final ho va fer.

Finalment, Construcciones agrarias en Cataluña, de Martinell, editat per La Gaya Ciencia i el COAC, sortiria a la llum el 1975, dos anys després de la mort del seu autor. És un dels documents més interessants i complets fins al present, perquè és un testimoni de primera mà i es remunta a les trobades inicials amb cada grup de

cooperativistes.

Per la seva banda, la historiadora de l'art Raquel Lacuesta faria una completa tesi de llicenciatura de l'obra martinelliana, iniciada en vida de l'autor, i anys després -el 1998-, junt amb Lluís Cuspinera, seria comissària d'una exposició antològica itinerant organitzada per La Caixa, malauradament sense edició de catàleg, ja que, poc abans, el COAC havia publicat el llibret César Martinell -que encara es troba al mercat-, amb textos de Lacuesta i de Josep I. de Llorens, per commemorar el 25è. aniversari de la mort de l'arquitecte. D'altra banda, l'arxiu de Martinell va passar als fons del COAC, que ha creat una accessible secció monogràfica al seu web: coac.net/martinell. A part d'això, a nivell acadèmic i menys vistós, cal remarcar el volum de conferències Cèsar Martinell i la seva època, editat per la Fundació Universitat Catalana d'Estiu, la Diputació de Tarragona i l'Associació Cultural Cèsar Martinell, en el marc de les Jornades Martinellianes celebrades el 1999.Resta pendent, però, l'aparició d'un llibre ben il·lustrat, amb fotografies de l'exterior i l'interior de cada edifici, que doni a conèixer amplament la meravellosa obra de l'arquitecte de Valls dedicada a la pagesia.

Els edificis agrícoles de Martinell estan escampats per tot Catalunya, tot i que es concentren a les comarques tarragonines de la Conca de Barberà, l'Alt Camp, la Terra Alta i el Priorat. La majoria encara pertanyen a les societats cooperatives que els van fer bastir i, com llavors, continuen produint vi i, en alguns casos també, oli.

Solen tenir botiga oberta amb els seus productes i la majoria es poden visitar, alguns de forma gratuïta i altres pagant. Els més espectaculars són els del Pinell del Brai, amb uns interiors esplèndids i un exterior decorat amb ceràmiques de Xavier Nogués; el de Gandesa, que el passat mes d'octubre va rebre la visita del conseller Joan Manuel Tresserras, el qual va anunciar el compromís del Departament de Cultura de la Generalitat per a la seva restauració; el de Barberà de la Conca, que ha estat objecte d'un interessant projecte de final de carrera de l'arquitecte Josep M. García Fuentes, qui proposa una ampliació ambiciosa, però molt respectuosa; el de Nulles, d'un gran impacte visual; i també, entre altres, els deRocafort de Queralt, Montblanc, Pira, Vila-Rodona, Falset o Cabra del Camp; fins i tot n'hi ha alguns de més senzills, com el de Llorenç del Penedès, que presumeixen, a més de fer vi, de produir el millor oli del món. A les terres lleidetanes també n'hi ha uns quants que segueixen produint bon oli, però sobresurt, tant per l'arrauxat estil com per les dimensions, el Sindicat Agrícola de Cervera, destinat a fer farina fins que, el 1985, l'associació va fer fallida i l'edifici passava a mans particulars. Fa poc ha estat adquirit pel municipi cerverenc, que n'està estudiant els possibles usos a l'espera de rebre subvencions pertinents, ja que, com altres, és declarat bé cultural d'interès nacional.

L'edifici de Vilajuïga, a l'Alt Empordà, no ha tingut massa sort. De fet, va quedar a mig construir, malgrat que el projecte de Martinell era tant o més ambiciós i reeixit que la resta. Encara no fa deu anys, els cooperativistes el van vendre per problemes financers i ara és privat. Un posterior robatori el va deixar buit.

A la província de Barcelona, l'únic celler que encara funciona, amb collita pròpia i dels cooperativistes, és el de Moja, a l'Alt Penedès, menys conegut que la resta, però molt digne. El seu veí de Les Cabanyes fa tretze anys que és particular i no es visita. El de Sant Cugat, que mai es va finalitzar, acabaria amb els anys a ser propietat municipal i se n'ha enderrocat part de la tanca -que suposadament no era deMartinell, tot i que s'hi assemblava bastant- i s'han deixat els arcs parabòlics interiors a la vista, en una mena d'estranya plaça postmoderna. A Rubí, la cooperativa va passar per mals moments al final de la dècada de 1980 i va perdre l'edifici, que va passar a l'Ajuntament. No fa molt, en plena restauració, un temporal va ensorrar la teulada, però es restaurà de nou i es reformà per convertir-lo en el futur museu de Rubí. I per fi, el de Cerdanyola-Ripollet, que, com la resta, estava la mar de bé, va ser enderrocat fa temps per culpa del traçat de la C-58, que va a Manresa, i els cooperativistes, sense vinyes ni celler, es van dedicar a la compravenda fins fa dos anys. Al nou local que havien bastit amb ben intencionades i testimonials referències neomartinellianes hi ha ara una botiga d'accessoris per animals de companyia.