Interior amb escales

La biblioteca de la Sagrada Família forma part d'un edifici que allotja diversos usos situat a la cantonada de Provença amb Castillejos. L'edifici, a l'exterior, dóna una forma al xamfrà que ja hem pogut veure en altres edificis barcelonins més o menys recents. De fet, presenta una forma sorgida, com en altres edificis contemporanis, de la separació del programa en parts clarament definides i fa de la unió d'aquestes parts el seu argument formal. A aquesta manera de fer en arquitectura se la sol anomenar articular. Els edificis articulats fan de la unió de les parts la seva raó de ser. Aquest és el cas de la nova comissaria dels Mossos de la Travessera de les Corts o de la central telefònica de la Vil·la Olímpica, per posar dos casos propers.

Arquitectura i Art

Però una de les conseqüències més vistoses de dividir el programa funcional per després unir-lo sol donar-se a l'interior. Aquest és el cas que ens ocupa. Fer del trànsit l'espectacle, convertir-lo en una passejada arquitectònica. Per entendre el que vull dir hem de pensar que no es tracta d'un d'aquests edificis en els quals, en entrar, podem veure els pisos per dins, com passava als antics magatzems de Can Jorba, una versió local de les Galeries Lafayette de París. Aquests edificis són com un teatre, tenen una façana reconeixible a l'interior. De fet, en el seu origen han estat patis i l'espai buit del pati continua sent present.

El cas al qual ens referim no és així, la seva exhibició interior, com en altres edificis contemporanis, està més lligada al món i a la iconografia industrial i tenen en certa mesura un precedent espacial en els gravats de Giovanni B. Piranesi. L'espai, en aquests casos, el reconeixem en la seva totalitat i el veiem ocupat parcialment. Distingim clarament la carcassa del volum interior i els elements que l'ocupen. Les escales, passeres i baranes acaben per formar un enteranyinat metàl·lic que ens porta a patir certa excitació espacial. El mite del moviment i l'excitació que produeixen aquests espais només és comparable a l'aversió envers el repòs. Podríem dir que en edificis com aquest som més actors que usuaris, ja que de fet és el nostre trànsit el que dóna sentit a l'espai.

Resulta inevitable comparar aquest interior amb l'exposició realitzada per Pedro G. Romero el 2006 a la Fundació Tàpies. Podríem dir que allí es trobaven els mateixos elements que en aquesta biblioteca (les prestatgeries existents i les passeres, escales i baranes de la instal·lació), però sense un ordre funcional. En canvi, era obvi que l'edifici de Domènech i Muntaner allotjava l'arquitectura de la instal·lació sense massa dificultat i en certa mesura com alguna cosa natural. Es podria dir que si el que cercava la instal·lació era fer una crítica, va resultar més una proposta d'espai arquitectònic en què el seu mèrit era la seva afuncionalitat. És cert que allí les escales semblaven no portar enlloc i en el cas de la biblioteca són una manera de fer evident l'esforç i l'accés al coneixement. Si més no en aquests temps en què les escales han estat criminalitzades, sobretot en els edificis públics, són una alegria. Encara que no portin enlloc.