Els grafistes

Acabo de rebre un llibre preciós. Me l'envia Daniel Giralt-Miracle i es tracta del seu discurs d'ingrés a l'Acadèmia de Belles Arts de Sant Jordi. El llibre, dissenyat per Enric Satué i maquetat per Víctor Oliva i amb el text de Daniel Giralt-Miracle, reuneix en la seva autoria tres noms de nissagues prestigioses de les arts gràfiques del país. Giralt-Miracle traça en el seu discurs, La generació dels grafistes, una breu però verídica història -com podríem dir parafrasejant Roberto Longhi- d'això que ara coneixem com a "disseny gràfic". Giralt-Miracle va a buscar els orígens d'aquesta història a la Barcelona de l'Exposició Universal del 1888, en la renovació de tot ordre que va significar per a la ciutat aquell esdeveniment. I ens recorda que Catalunya, llavors, era la fàbrica d'Espanya i que els productes necessitaven imatge. Etiquetes, marques, cartells. Ens explica com els pintors van esdevenir "cartellistes", seguint la moda parisenca, i així Ramon Casas i Santiago Rusiñol van ser els Toulouse-Lautrec i els Mucha del país. Ens recorda els concursos de l'Anís del Mono i del xampany Codorniu i el de les cigarretes París. Després parla de les arts gràfiques noucentistes, quan el cartellisme, lligat a la tipografia esdevé una eina educativa del gust. El cartellisme, que recull després el decorativisme i el racionalisme, va arribar fins a la guerra civil, en la qual va tenir una importància extraordinària, com tothom sap. És a partir d'aquí que comença la tesi pròpiament dita de Giralt-Miracle, tesi que podríem resumir així: el cartellisme esdevé grafisme quan s'implica en la lluita per les llibertats, entre les quals la de la modernitat. És aquesta època la que estudia Giralt, l'esplendor de la qual situa en els anys seixanta del segle passat. Noms com Josep Pla-Narbona, Joan Pedragosa, Enric Huguet, Tomàs Vellvé, Rey Padilla, Morillas, etc., ens suggereixen imatges que formen part indiscutible d'aquells anys. Giralt fa una petita glossa de cadascun i el llibre és il·lustrat amb alguns dels treballs més personals de cada grafista. Aquests que es van anomenar grafistes, amb aquest neologisme que ja forma part del nostre lèxic, també es van agrupar dins del FAD i, el que és més important, van definir l'àmbit del seu treball: "tot el que faci referència al foment i l'estudi del grafisme, és a dir, expressió gràfica aplicada a la publicitat i a les arts gràfiques en general o a qualsevol altra activitat similar". I en van definir les intencions: "vetllar pel manteniment de la qualitat ètica i estètica de la producció gràfica en general".

Després de la transició, i amb una important presència en la societat, el "grafisme" es converteix en "disseny gràfic". Tots recordem allò que es preguntava en aquells anys, en la Barcelona preolímpica: "Estudies o dissenyes?" Ara el país és ple de dissenyadors gràfics, alguns esplèndids. Molts, anodins. També en aquest món, com en tots, el desert de la mediocritat avança.