Nadal Batle, amic i rector

Cop en sec puc assegurar que Nadal Batle (NB) és un dels humans més intel·ligents que he conegut personalment, que fou amic i el fundador de la Universitat de les Illes Balears. I també, tan bé, uns dels inventors de la Xarxa d'Universitats Catalanes Lluís Vives. Ens coneguérem quan érem dos bergants que estudiàvem a Barcelona. Però l'encontre fou en la bodega Son Catleret dels seus pares, al barri més literari i cosmopolita de Palma: el Terreno. En aquell primer estiu del 65 ja ens intercanviàrem discos de Raimon, Bach, Ferré, Brassens, Barbara, Mozart i Brel. Després foren les novel·les d'Evelyn Waught, els assajos de Bertrand Russell, els poemes de Ferrater i Auden; dins la mortor del franquisme, lluitant en totes les trinxeres contra la dictadura i per la llibertat, l'amnistia i l'estatut d'autonomia. No baratà mai: un matemàtic recercador, estimava els sabers d'una forma fonda i pràctica, era un professor seductor i bo, que adorava la divulgació científica, volia transformar la bruta, trista i dissortada pàtria en una contrada de persones amb orgull del que eren i del que volien ser; per això el seu nacionalisme modern i compromès era tan avançat en el temps, tan hedònic, tan nou, tan independentista. Va ser rector de la UIB de 1982 a 1995: en aquests anys es posaren els fonaments materials i cervellgrisos, les parets mestres de la UIB. Dur l'excel·lència universitària en unes illes que no coneixien l'educació superior des de feia més de cent anys, amb una societat amarada d'analfabetismes i de cobdícies depredadores, fou una de les seves lluites constants i esforçades.

La universitat va fer els seus estatuts i es multiplicà: edificis, professors, alumnes, carreres, honoris causa, pressupost, patents, convenis amb tot el món, i, també, va néixer amb voluntat d'una implantació social a totes les Balears: per resoldre problemes i per crear riquesa, per ser un institució autònoma, pública, crítica i creativa. NB defensà literalment i en tots els sentits la minoritzada llengua catalana -La meva pàtria és la meva llengua- com a eina de feina i de vida -Bilingüisme, sí, però català-anglès-, creant un potent Servei de Normalització Lingüística, perquè la universitat fos el model de l'ús del català com a llengua vehicular en una societat amb un procés de castellanització dominant i accelerat. Va fer una aposta capdavantera amb les anomenades noves tecnologies: el cablejat informàtic del campus, la creació d'un centre de supercomputació i el fet de posar un ordinador a cada despatx. Molts el prengueren per foll. Puc donar testimoni que era bon amic dels seus amics, els quals col·locava en primer lloc en les seves estimacions: practicava totes les qualitats de la tendresa amistosa. De vegades, fins i tot, amb crits. I, també, va estimar les dones amb la força d'un gran amador. Va ser un homenot català, felanitxer, mundial i atòmic que cremà la seva vida per a la saviesa. Pos el Masonic Funeral Music K. 477 de Mozart, un adagio profund i estremidor que el compositor va escriure a la mort de dos amics de lògia. Aquesta pàgina immensa de notes i d'idees era la música que Nadal Batle m'ensenyà a escoltar i a sentir, a estimar. Sien aquestes notes fondíssimes del cantus firmus, amb la tristesa del dol i l'energia del record, les que diguin, un cop més, la sensibilitat i la intel·ligència d'aquest amic estimat.