Wakefield i el Sr. Darwin

Un ciutadà de Gran Bretanya, deien els diaris la setmana passada, va agafar un bon dia de l'any 2002 una canoa i se'n va anar a fer esport per les costes d'Anglaterra. L'home no va tornar a casa; al cap d'un mes van trobar la canoa, feta estelles. Cinc anys més tard, l'home s'ha presentat en una comissaria de policia, a Londres, ha dit que no es recordava de res, i ha declarat que era una missing person. Per poc perspicaç que sigui la policia anglesa -i ho és gràcies, entre altres coses, a les novel·les de Sir Conan Doyle i Agatha Christie- entendrà que això va ser una tramoia ordida serenament pel matrimoni: al cap d'un any de la seva desaparició, l'home va ser declarat difunt a efectes legals; la "viuda" va cobrar un tall de diners de les companyies d'assegurances; i l'home, que de fet havia tornat a la casa familiar d'estranquis ja fa tres anys, va ser amagat durant tot aquest temps en una mena de zulo que la sàvia muller havia construït a la casa conjugal. Volien viure junts en una nova casa, al Panamà, però l'home necessitava tenir el passaport en regla: la seva visita a la policia ha desbaratat tots els seus plans, i ara l'espera la justícia, també el ridícul: "Per a nosaltres, com si vol continuar en el fons del mar", va declarar una tia seva, vella i tan ampla.

"La història del Sr. Darwin té molt en comú amb 'Wakefield', la narració de Hawthorne"

Molts articulistes han recordat, amb encert, que, als anys 1970, Leonard Rossiter va fer famós el protagonista de la sèrie The Rise and Fall of Reginald Perrin, en què un executiu de la City, cansat de la monòtona vida que duia, fa creure tothom que s'ha ofegat a les aigües de Brighton, per reaparèixer al cap d'un temps, tornar a seduir la seva dona, i dur a terme una vida més passadora i agradable. El que no he llegit enlloc és que tant la història de Leonard Rossiter com la història del Sr. John Darwin tenen molt en comú amb la narració anomenada Wakefield, que Nathaniel Hawthorne va publicar l'any 1837, i que Borges considerava "el millor relat de Hawthorne i potser un dels millors de tota la història de la literatura" (El gran rostro de piedra y otras narraciones, selecció i pròleg de Jorge Luis Borges, Madrid, Siruela, 1986). La història de Hawthorne no pot ser, en aparença, més senzilla. L'autor comença la narració amb aquestes paraules: "Recordo una història que va aparèixer en una determinada revista o en un diari vell, explicada com a veritable, i que tractava d'un home que va desaparèixer de la vida de la seva dona durant un llarg període ... L'home, amb el pretext que se n'anava de viatge, va llogar unes habitacions al carrer del costat de casa seva i allà, sense que ni la seva dona ni els seus amics sabessin res, i sense la més petita ombra d'explicació per a un auto-exili com aquell, hi va viure durant més de vint anys ... Després d'una tan llarga llacuna en la seva felicitat matrimonial -quan la mort va haver estat considerada certa, el seu patrimoni saldat, el seu nom llicenciat de la memòria, i quan la dona portava ja molt de temps resignada a la seva tardoral viduïtat- va entrar per la porta una bona tarda, com si només hagués estat absent un dia, i es va convertir en un espòs amorós fins a la mort".

La narració de Hawthorne no s'acaba aquí: llavors l'autor comença pròpiament el seu relat, explicant a tall d'hipòtesi tot el que li va passar pel cap a aquell bon home durant els vint anys que va viure separat de la muller, només a unes quantes passes d'ella, emprant, entre altres subterfugis, una perruca de color vermell per no ser mai descobert per una esposa amb la qual, de tant en tant, fins i tot es creuava pel carrer. El qui va ser mestre de Melville acaba dient-nos, després d'imaginar-se que l'home passa el llindar de la casa al cap de tots aquells anys: "No seguirem el nostre amic més enllà de la porta. Ja ens ha deixat prou matèria per al pensament. Una part d'aquest pensament prestarà la seva saviesa per a una moralitat i assolirà la forma d'un trop" (llegiu "mite").

És sabut allò que deia Wilde: "La naturalesa imita l'art", i, en el nostre cas d'avui, gairebé es podria dir que el senyor Darwin va imitar a la vida real, sense tenir prou paciència, el personatge literari Wakefield. Però no ens fem il·lusions: si l'hagués imitat de debò, s'hauria limitat a presentar-se altra vegada davant la seva dona, al cap de vint anys de solitud (aquí resideix el mèrit), sense cap afany de lucre involucrat en aquesta història. Hawthorne va poder acabar la seva narració en aquests termes: "Enmig de la confusió del món, els individus estan tan perfectament ajustats a un sistema ... que un home, si surt d'aquest sistema, s'exposa al risc espantós de perdre-hi el seu lloc per sempre més". El senyor Darwin, lluny de Wakefield, no ha perdut cap lloc en el sistema del seu món ni s'ha convertit en un mite. És més: ara torna al món per la via menys misteriosa del sistema de les nostres vides: la justícia.