La crosta

La crosta s'escampa per tot el cos (social). No, no va ser una manera fineta de qualificar el nacionalisme resistent a TV-3 i Catalunya Ràdio per part de Joan Ferran. Tots els partits tenen el seu dòberman, habilitat genèticament per bordar i espantar, igual que l'escorpí està dissenyat per picar fins i tot la granota que el trasllada d'una vora a l'altra del riu. Em ve al cap ara cert president de la Generalitat que enviava els socialistes "a la merda de dos en dos", i no recordo que els que ara exigeixen a Montilla que desautoritzi Ferran es mostressin tan excitats en aquella ocasió. Tampoc recordo que es mobilitzessin gaire en favor de la llibertat d'expressió quan certs exaltats van cremar exemplars d'un diari amb la seu central a Madrid. Però tot això és aigua passada i ara tenen raó: la sortida de Joan Ferran demostra que encara som molt lluny d'un concepte dels mitjans públics no dependents del govern de torn.

Dit això, tampoc acabo d'entendre què vol dir que aquests mitjans hagin de ser els dipositaris del "relat nacional", els encarregats d'explicar la realitat local, espanyola i internacional des del "punt de vista nacional", com va dir el conseller Joan Manuel Tresserras a la Mònica Terribas i Catalunya Ràdio va repicar durant tot el matí següent. Que potser ho diu la nova Llei de l'Audiovisual que els mitjans públics han d'atendre aquest mandat? No m'ho sembla. Perquè si ho fes, primerament hauria d'aclarir el concepte. Vol dir, per exemple, substituir perennement i sense excepcions l'hora espanyola per la catalana, com ja fan alguns programes? Vol dir que el PP mai pot tenir raó, passi el que passi, digui el que digui? Vol dir que el castellà no pugui escoltar-se mai més als mitjans públics? Vol dir que Cristina Peri Rossi no ha estat més que la primera de la nostra llista de Schindler particular? Déu nos en guard. Especialment perquè això donaria carta de naturalesa a tots els relats nacionals, fins i tot a l'espanyol, que tant joc dóna a les emissores públiques de la Generalitat. De què parlarien les nostres tertúlies si no tinguessin un relat nacional per atacar? O un Joan Ferran per trinxar durant dies i dies?