Xarnegos, al poder

La fòbia al poble és cosa antiga. I més quan aquest arriba al poder. A finals del segle XV, Jeroni Pau, polígraf, humanista i confident del papa Borja, escrivia: "Alguns creuen que l'admissió de la xurma en el govern municipal de 1454 motivà la ruïna de la nostra ciutat. Els plebeus manquen de tota aptitud per a governar, a causa de la seva inexperiència i la seva incapacitat de posar-se d'acord sobre res, perquè sempre són propensos a la dissensió, perquè odien la noblesa i, finalment, perquè van ser fets per a ser governats en comptes de per a governar".

Ara fa un any i escaig, un plebeu, José Montilla, es va enlairar a la presidència de la Generalitat. Va ser rebut entre la calma general i una certa expectació. Amb excepcions. Sonores, com les aïllades i aïrades cassolades d'alguns nacionalistes reaccionaris, aquells que gairebé sempre se senten desposseïts perquè es creuen propietaris exclusius de la nació. Callades, com la urticària i el menyspreu detectables en bastants salons de la gent bé de l'Eixample i de Pedralbes.

Els presidents de la Generalitat contemporània són menestrals o burgesos; Montilla és obrer

Amb la presidència, Montilla aplegava en les mateixes mans la màxima concentració de poder polític en la història recent, i potser en segles, de Catalunya: l'autonòmic (amb un pressupost superior, per exemple, al de la República de Xile), la xarxa de poder municipal (amb una densitat capaç d'encaixar ensulsiades com els terratrèmols ferroviari i energètic), i una significativa influència al Govern central, les tripes del qual són velles conegudes del 128è titular de la Generalitat.

Però el malestar dels crítics més ferotges no el causa aquest poder inèdit. No ve de la política, ni del signe del govern que va formar, ni de la qualitat o feblesa de la gestió, ni del discutit carisma del personatge. Coincideixen fins i tot en concedir-li qualitats tan catalanes com el seny, l'esforç, la discreció, la capacitat de diàleg, fins i tot certa fermesa en la defensa dels interessos catalans. Per als carques, tant els carques catalanistes com els carques espanyolistes, això no és suficient. Mai no ho serà.El problema, per a ells, és que és aliè, que no és dels nostres. I tenen raó, encara que ells se'n planyin com d'un obstacle, en comptes de celebrar-ho com a oportunitat sociològica i com a triomf d'un sistema obert i integrador. El cap dels socialistes catalans simbolitza la irrupció,ascens i consagració d'un grup social, el dels altres catalans, procedents de la immigració dels anys cinquanta i seixanta, que tan bé va retratar Paco Candel. Com ningú, Montilla encarna el nou, per dir-ho ras i curt, poder xarnego, del que de manera creixent formen part empresaris (dels més dinàmics) i gent de la cultura (de

la més innovadora).

I l'encarna, per tres trets: va néixer a fora, a Andalusia; és de família treballadora, ell mateix va ser obrer (arts gràfiques, components electrònics); i no té estudis universitaris. És a dir, prové de la Catalunya geogràfica, social i culturalment periferitzada, aquella gent que ho té tot en contra. I encarna el nou poder de forma perceptible a ulls clucs. Perquè manté el seu nom propi, "José", i perquè desplega una mediocre habilitat en el maneig de la llengua catalana (que per cert, va millorant). De manera que ningú no se'n pot enganyar.

Aquest perfil suposa un trencament de llarg alè, sobretot si la seva presidència dura i acaba amb èxit, en la història de la selecció de les elits dirigents catalanes. Probablement similar, mai res no és idèntic, al que va significar al Estats Units l'ascens a la Casa Blanca d'un catòlic (ric) com John Fitzgerald Kennedy, o a la primera magistratura de Sudàfrica el d'un negre (pobre), com Nelson Mandela. Alto, està escrit només el que està escrit. Montilla no és Kennedy. Ni Mandela. Però el xup-xup sociològic que bull sota la seva elecció sí que s'emparenta al borbolleig de l'elecció d'aquests personatges. Això és el que cou. Aixó és el que és nou. I tothom ho sap. I ningú no ho diu.

Cap dels presidents anteriors de la Generalitat contemporània no ha reunit ni de lluny aquestes característiques. Als efectes d'aquest relat, ni bones, ni dolentes, simplement existents. Si bé

Pasqual Maragall (2003-2006) no pertany, contra el que deien alguns dels seus enemics, a una aristocràcia burgesa de Sant Gervasi,sí que va néixer en una família benestant d'intel·lectuals i literats. Barceloní, economista, doctor i professor d'Economia, començà de funcionari municipal. Jordi Pujol (1980-2003), barceloní,també de Sant Gervasi, és nét de fabricant de taps i fill de borsista (si bé d'inicis modestos), es va llicenciar en Medicina i va ser empresari i banquer, ell mateix s'identifica amb els botiguers i els menestrals.

El pare de Josep Tarradellas (1954-1980) era vidrier i petit propietari agrícola (vinyes) i va establir alguns cafès de renom a Barcelona, com ara La Lluna, a la plaça de Catalunya, i El Oro del Rin, a la Rambla Catalunya-Gran Via. Tot i que els biògrafs li han creat una certa llegenda de saltataulells per la seva jovenívola activitat sindical al CADCI (Centre Autonomista de Dependents del Comerç i de la Indústria), va tenir una posició benestant, sobretot des que esdevingué representant comercial de diverses companyies americanes, i s'establí amb oficina pròpia, amb dependents per compte d'ell.

El president de l'exili, Josep Irla (1940-1954), va néixer a Sant Feliu de Guíxols, de família pagesa. Va estudiar només Arts i Oficis, però va ser propietari d'una empresa de taps de suro, activitat que compaginà amb el comerç de vi i la consignació de vaixells. Lluís Companys (1934 i 1936-1939), nascut a la població lleidatana d'El Tarrós, es va llicenciar en Dret, va ser periodista a temps parcial (La Barricada) i advocat, defensor de sindicalistes, una clientela modesta. Francesc Macià (1931/32-1933), de Vilanova, provenia d'una família de comerciants d'oli de les Borges Blanques. Enginyer militar, arribà a coronel.

I si afegim als titulars de la Generalitat contemporània els de la institució que la va precedir, la Mancomunitat (1914-1925), constatem continuïtats. Enric Prat de la Riba va néixer a Castellterçol, en el si d'una família d'hisendats rurals, i es va llicenciar en Dret. Francesc Cambó, que no la va presidir, però que va ser el "seu" ministre a Madrid i l'ànima de la Lliga, procedia de Verges, el mateix poble gironí de Lluís Llach, d'una família propietària i botiguera, i va construir una de les més grans fortunes del país. El segon president va ser l'arquitecte Josep Puig i Cadafalch, de família d'empresaris tèxtils mataronins; i el tercer, però ja nomenat digitalment pel dictador Miguel Primo de Rivera, fou Alfons Sala, comte d'Egara, fabricant tèxtil de Terrassa.

De manera que tots ells van néixer al Principat, provinents de famílies entre menestrals i burgeses, gairebé tots van accedir a la Universitat i van ostentar posicions econòmiques, almenys, arreglades. I aquí hem de fer un salt enrere en la nostra història. Només perquè la història el va fer. Com és sabut, durant el gruix del segle XVIII i el XIX, no va existir un poder polític català.

Hi va haver, això sí, catalans amb poder i influència,a Madrid i a Barcelona. Des de Ramon Llàtzer de Dou, barceloní, canonge, catedràtic de Dret, que fou el primer president de les Corts de Cadis (1810), aquelles en què s'estableix un Estat liberal i centralitzat, i en les que Antoni de Capmany, discutint la futura organització territorial, s'aixecà contra la idea de "desmembrar" el territori en províncies: "Nadie es capaz de hacer que los catalanes se olviden que son catalanes".

Seguint pel general Joan Prim (reusenc, nét de notari, fill de tinent coronel), l'únic català que ha estat president d'un Govern espanyol (1869-1870), i el seu ministre d'Hisenda, el liberal Laureà Figuerola (de Calaf, catedràtic), inventor de la pesseta. Fins a dos dels quatre presidents de l'efímera Primera República: Estanislau Figueras (barceloní, advocat que regentà un gran bufet), i Francesc Pi i Margall (barceloní, aquest sí fill d'obrer, estudià Filosofia i Dret). Més enllà d'aquestes i altres trajectòries menors, l'únic poder dels catalans en aquella època va ser l'econòmic, com a maquinistes de la locomotora productiva d'Espanya. O el cultural, si és que aquest és un autèntic poder. És per això que, per seguir comparant, hem de viatjar a l'Edat Mitjana i a l'Edat Moderna. A l'article d'aquí al costat.