Selecciona Edición
Conéctate
Selecciona Edición
Tamaño letra
Art

Un conflicte encallat en les tortuositats del dret canònic

El litigi pel centenar de peces d'art religiós que el bisbat de Barbastre-Monzó reclama al de Lleida té el seu origen en el decret de 15 de juny de 1995 de la Congregació per als Bisbes pel qual es van segregar de la diòcesi ilerdense 111 parròquies ubicades geogràficament en territori aragonès i que a partir d'aquest moment van ser incloses en la nova creació de Barbastre-Monzó.

El que per a la cúria aragonesa va ser aconseguir una aspiració històrica, per a la de Lleida el reajustament dels límits eclesiàstics va resultar un desmembrament traumàtic, presumptament auspiciat per l'Opus Dei (el seu fundador, Josemaría Escrivá de Balaguer, va néixer a Barbastre) i els sectors més conservadors de l'Església espanyola. A més de la pèrdua d'uns quants milers de feligressos, molts d'ells de parla catalana, el decret de Roma va establir el traspàs dels béns adscrits a les parròquies segregades i que formen part dels fons artístics del Museu Diocesà i Comarcal.

El bisbat de Lleida no ha acatat les resolucions del Vaticà, contràries als seus interessos

El bisbat de Lleida, que des de llavors ha vist passar tres prelats, es va negar a complir aquest aspecte del decret i va iniciar una llarga travessia pels tribunals eclesiàstics per intentar retenir l'art sacre. Les institucions polítiques tampoc han estat alienes a la disputa. La Diputació de Lleida, un dels cinc membres del Consorci del Museu Diocesà, ha estat la institució més contumaç, lluitant de costat amb el bisbat, sobretot quan va estar governada per CiU, ara a l'oposició.

La pugna, esquitxada de declaracions, recursos i acusacions de parcialitat cap als tribunals eclesiàstics, ha viscut en els dotze últims anys moments d'especial tensió, sobretot cada vegada que el bisbat de Lleida s'ha negat a acatar les resolucions del Vaticà, fins a la data sempre desfavorables als seus interessos. Els actors de la part catalana també van pujar el seu to de veu cada vegada que algun responsable de Cultura de la Generalitat va donar mostres de debilitat, com en el cas de la consellera Caterina Mieras, o va proposar solucions dialogades, com el seu successor en el càrrec, Ferran Mascarell.

Les posicions de Mascarell i Mieras, junt amb la de l'ex president català, Pasqual Maragall, partidari de compartir l'art sacre amb Aragó, van contribuir a elevar la crispació. La societat civil i les entitats culturals de Lleida han rebutjat tot intent de comparar el conflicte amb els Papers de Salamanca o els espolis colonials d'altres temps. Costa trobar a Lleida opinions a favor de la devolució de les obres. La fermesa mostrada per l'anterior bisbe, Francesc Xavier Ciuraneta, ha afavorit que el conflicte segueixi encallat en les tortuositats del dret canònic.

El bisbat de Lleida entén que els tribunals de Roma no han analitzat amb prou profunditat les nombroses proves presentades per demostrar la propietat de les peces, com els documents de compra-venda, permuta o donació, i el fet de la prescripció. Del centenar d'obres reclamades per Aragó, el bisbat de Lleida sempre ha reconegut que 40 peces estan al seu museu en dipòsit i no pensa oposar-se a la seva devolució si la Generalitat ho autoritza. L'Associació de Museòlegs de Catalunya ha instat a la Generalitat i a la Junta de Museus a no autorizar la sortida de les peces de Lleida. Els especialistes opinen que la disgregació del museu lleidatà sentaria un greu precedent que repercutiria en tots els museus, inclosos els del Vaticà.

* Este artículo apareció en la edición impresa del Jueves, 29 de noviembre de 2007

Más información

  • El Museu Diocesà de Lleida, per fi