Normalització arquitectònica
En el cas de l'arquitectura catalana podem parlar ja de normalització per una doble raó: hi ha un relleu generacional de molta qualitat (no són alguns equips, sinó molts, ben bé una cinquantena els que comencen a tenir una obra de gran qualitat) i, a més, els seus projectes i els seus noms ja comencen a ser reconeguts en publicacions i premis. Per tant, el que havia esdevingut una situació anòmala, les dificultats per obrir-se camí i la no visibilitat d'unes noves generacions, afortunadament s'ha diluït.
Una bona mostra és la publicació del primer volum de la sèrie Arqcat, amb tres volums assegurats i possiblement algun posterior per anar incorporant nous equips. Què és el que caracteritza aquests estudis d'arquitectura? Essencialment, la qualitat de les seves obres, de volum mitjà i petit, i amb pressupostos modestos, molt lluny dels dispendis que, lamentablement, es fan amb obres comercials i amb les encarregades a estrelles de l'arquitectura.
Són molts els equips que comencen a tenir una obra de gran qualitat
De la selecció feta en els dos primers volums destaquen quatre equips d'una qualitat molt singular, reconeguda amb premis, publicacions i invitacions a diverses ciutats i universitats. Jaume Coll-Judith Leclerc, amb una forta voluntat d'experimentar nous espais, autors de l'edifici d'equipament i habitatges per a joves a la cantonada Londres-Villarroel de Barcelona; Manuel Bailo-Rosa Rull, amb una obra extensa, que té fites com l'Hotel Ciutat d'Igualada, l'edifici d'habitatges a Granollers i la façana i nous accessos de l'Ajuntament de Manresa; Iñaki Alday/Margarita Jover, autors de precioses cases, equipaments urbans i parcs molt ben integrats al seu entorn, com el Parc Metropolità de l'Aigua per la Expo 2008 de Saragossa; i Eva Prats i Ricardo Flores, antics col·laboradors d'Enric Miralles, que han realitzat places, com la Pius XII a Sant Andreu, museus, com el dels molins a Palma de Mallorca, i habitatges, com els que estan construint a Torresana, Terrassa. L'obra d'aquests equips està a l'alçada de la millor qualitat local i internacional.
També destaca l'eclosió d'autors amb una forta capacitat innovadora i experimental, arquitectes de molt talent, com Willy Müller o Enric Ruiz-Geli, que fins ara havien demostrat més voluntat d'estar presents en els mitjans de comunicació que de fer obres realment remarcables.
I dins d'aquest generació sobresurt el fenomen reconegut internacionalment de l'equip olotí de RCR (Rafel Aranda, Carme Pigem, Ramon Vilalta), amb edificis públics, cases i intervencions en el paisatge que s'han convertit en modèliques i que són fortament admirats fora de Catalunya. Per citar-ne algunes, l'estadi d'atletisme Tussols-Basil a Olot, els pavellons al restaurant Les Cols, també a Olot, i la Biblioteca Joan Oliver, amb casal d'avis i jardí interior d'illa, a l'Eixample de Barcelona, recentment inaugurada. La revista madrilenya El Croquis, actualment tan poc receptiva amb l'arquitectura que es fa a Catalunya, els dedicarà un proper número monogràfic.
Però la realitat d'aquesta arquitectura ja reconeguda ens mostra algunes insuficiències visibles i estretament relacionades. La primera és l'escassa voluntat de presència que l'arquitectura catalana té fora de la seva realitat concreta, la poca mobilitat, la poca aspiració a formar part del debat internacional. Poc donats a la vida pública, social i cultural del context local, són escassament presents en els fòrums i concursos internacionals
La segona és el poc interès que el poder públic ha tingut en promoure-la: en els encàrrecs i en la difusió. Si una cosa ha caracteritzat el poder de la Generalitat en tota la seva vigència democràtica és que mai no ha identificat l'arquitectura com un element de significació del nostre país, centrant-se només en la literatura en català. No solament s'ha oblidat el lloc de l'art contemporani o de les recerques científiques com a emblemes de la nostra cultura, sinó que s'ha menystingut el gran valor que s'atorga fora del país a la història d'una arquitectura i un urbanisme que té figures com Cerdà, Gaudí, Sert, Coderch o Miralles. Per això, en els projectes que representen a aquests arquitectes és palesa la minsa presència dels encàrrecs de les institucions més relacionades amb el poder autonòmic, com GISA o l'Incasol. Hi ha una forta presència, en canvi, d'encàrrecs d'alguns municipis progressistes.
En tercer lloc, hi ha un escàs reconeixement d'intervencions i activitats arquitectòniques no convencionals, com projectes de cooperació, iniciatives de participació ciutadana, projectes urbans, territorials i de paisatge, recerques teòriques o tecnològiques, invents per una arquitectura sostenibles, etcètera, com si la feina de l'arquitecte continués essent només la creació d'edificis objecte.
Destaca, per últim, que aquestes estrelles de la generació d'arquitectes entre 35 i 45 anys no tingui el menor interès en la teoria. El mateix primer volum és un manifest del rebuig a qualsevol conceptualització o mirada autocrítica intencionada. Malgrat que bastants dels protagonistes d'aquests estudis d'arquitectura es dediquin a la docència universitària, generalment releguen qualsevol activitat dedicada a l'edició, l'assaig o el compromís cultural. Un descrèdit de la crítica molt simptomàtic, ja que en cada lloc i moment hi ha una relació molt reveladora entre producció arquitectònica i la capacitat crítica.
A l'època de la globalització neoliberal sembla que els arquitectes, servents dels interessos de la promoció privada i de les ideologies de la iniciativa pública, eludeixin qualsevol compromís de posició o definició, no sigui que aquest compromís crític els negués encàrrecs, els fes perdre el que els ha costat tant d'aconseguir. Potser, després de les dificultats per poder conquerir el seu lloc professional, als recentment reconeguts arquitectes catalans no els queden ganes de conceptualitzar un moviment o uns objectius, o d'atrevir-se a una crítica d'arquitectura en profunditat. La qüestió ara és esbrinar si realment els interessava quelcom més que tenir la seva pròpia parcel·la en els medis, en saber quin és el transfons cultural de la seva aportació i dels seus desitjos. I la publicació d'Arqcat Vol. 1 és una bona ocasió per debatre-ho.
