_
_
_
_
Reportatge

L'arquitectura d'avui

El COAC dóna a conèixer el treball d'una generació d'arquitectes nascuda als anys seixanta que ja ha assolit la maduresa professional

Com és l'arquitectura que es fa ara a Catalunya, més enllà de la que signa l'exclusiu cercle dels consagrats? Jaime Coll, de l'estudi d'arquitectes Coll-Lecrerc, considera que hi ha dues grans tendències amb referents molt clars. D'una banda, assenyala la influència de l'escola centreeuropea liderada per Holanda, amb Rem Koolhas a la primera línia, i Suïssa (tant l'escola actual, com el seu ric llegat històric). I de l'altra banda, la tradició catalana d'una arquitectura realista i social encarnada, entre d'altres, per Oriol Bohigas i els seus deixebles. Com a afegitó imprescindible, Coll cita la tasca d'ensenyament d'Enric Miralles, mestre d'una generació d'arquitectes nascuda a la dècada de 1960, que avui ja ha arribat a la maduresa professional i que viu a la cerca d'oportunitats.

"El futur depèn també de les apostes de les institucions, avui escasses"
Estilísticament, aquesta fornada d'arquitectes és molt heterogènia

Junts conformen un grup heterogeni, però amb alguns trets comuns. És gent que va començar amb treballs modestos -vivendes unifamiliars o petites reformes poc creatives- i que després es van obrir camí en les convocatòries d'obres públiques, si bé en la majoria de casos han estat exclosos dels projectes de major envergadura, que per qüestió d'experiència i prestigi sempre acaben en mans de les grans figures via concursos molt restringits. "El Fòrum es va dir que el van guanyar els joves, però finalment el van construir els grans", diu Coll. El mateix ha passat amb l'arquitectura generada per l'obra local més important del moment actual -almenys pel que fa a la mida-, la de la infraestructura necessària per l'arribada del tren d'alta velocitat.

En definitiva: tenen poc marge d'acció i, fins ara, tampoc gaudeixen de massa projecció internacional, amb excepcions com la dels olotins RCR Arquitectes. Una altra característica comuna a la majoria d'ells es que dediquen part de la seva carrera a la docència universitària, una prova més de la seva sòlida formació acadèmica i tècnica. La manca de grans obres emblemàtiques en el seu currículum ha provocat que el treball que fan no sigui gaire conegut, malgrat els premis rebuts. El Col·legi d'Arquitectes de Catalunya (COAC) va detectar fa uns anys aquesta dificultat de divulgació i per acabar amb l'oblit ha endegat una exhaustiva iniciativa editorial, sota el títol Arqcat, per donar a conèixer els projectes d'uns professionals que ja fa temps que van deixar de ser promeses. "Com passa arreu del món, les noves generacions de professionals de l'arquitectura necessiten poder accedir a oportunitats per consolidar-se. I, naturalment, també aprofitar-les després. El Col·legi ha estudiat aquesta problemàtica durant un temps i hem arribat a la conclusió que les noves generacions tenen avui a Catalunya massa poques oportunitats, que tenen unes dificultats diferencials respecte a d'altres indrets per consolidar un espai professional propi", apunta Jordi Ludevid, degà del Col·legi.

"No es tracta de desvestir un sant per vestir-ne un altre, però això cal denunciar-ho i corregir-ho. Cadascú en funció de les seves possibilitats, és clar. Atès que el 50% dels arquitectes catalans tenen menys de 40 anys, creiem que el COAC no pot ser aliè a aquesta problemàtica", afegeix Ludevid. Amb aquestes fronteres, com es presenta el futur? "Si depengués d'Arqcat rai! Un bon futur. Però l'arquitectura no és patrimoni exclussiu dels arquitectes. El seu futur depèn també de la societat, no només dels professionals, i de les apostes de les administracions públiques, avui escasses. A més, és evident que hem de demostrar la nostra capacitat d'adaptació als nous i vells reptes. Però, sens dubte, hem d'evitar situacions tap que facin més difícil la permeabilitat social i el relleu generacional normal", conclou el degà

El primer volum d'Arqcat, coordinat per Iñaki Alday, s'acaba de publicar i al 2008 apareixeran el segon i el tercer, que també tindran continuïtat. A l'entrega inaugural apareixen ressenyades obres de Blancafort-Reus Arquitectura; Bet Capdeferro i Ramon Bosch; Frediani; Mamen Domingo i Ernest Ferré; Lluís Ortega i Ramon Faura; els ja esmentats Coll-Lecrerc i RCR Arquitectes; Willy Müller; Conxita Balcells; Fité+Mejón; Manuel Bailo i Rosa Rull; AldayJover Arquitectes; Josep M. Ferran i Gabriel Bosques; Roldán+Berengué Arquitectes i BOPBAA (integrat per Josep Bohigas, Francesc Pla i Iñaki Baquero).

Com a mínim, els llibres d'Arqcat inclouran en totes les seves edicions un article. Així, en la primera entrega figura un text de Lluís Ortega i Ramon Faura titutal Tres apunts: del model Barcelona a la Barcelona maniquí. Els autors són molt crítics amb la situació actual a la capital catalana: "Si establim una comparació amb altres ciutats com ara Madrid, Melbourne o Tòquio, per esmentar-ne tres, sorprèn el camp semàntic que abasta la paraula jove. A Barcelona un arquitecte jove pot arribar a tenir fins i tot 50 anys. Dit això, els arquitectes joves de Barcelona prou feina tenen a assegurar la subsistència com per posar-se a pensar en aparadors on exposar els seus productes. Venim d'una tradició professional en la qual els interessos professionals es confonen amb la recerca d'un estatus", constaten. I afegeixen: "Un primer cop d'ull ens mostra una bona part dels joves professionals resignats al realisme imposat, paradoxalment, per la pràctica dels concursos. Si abans els arquitectes s'hi presentaven per desenvolupar noves idees, ara ho fan perquè és una de les poques vies per trobar feina. Si participar en un concurs abans era un intent per canviar la realitat, presentar-s'hi ara és mirar d'ingressar en una realitat ja delimitada. La pura praxi, demostrar competència facultativa per fer les coses com s'han de fer, impedeix pensar en altres maneres de fer aquestes coses. L'esgotament impedeix, aquí, entendre l'arquitectura com un artefacte cultural".

El coordinador del projecte editorial del COAC, Iñaki Alday, afirma que, malgrat aquestes consideracions crítiques, el principal objectiu de la publicació és la de divulgar i, a més, oferir materials perquè algú s'animi a fer un estudi rigorós i amb tesis d'aquesta arquitectura contemporània catalana. Arqcat surt del cicle de conferències, desenvolupat amb l'epígraf d'Arquitectura catalana, que es va programar a la seu barcelonina del Col·legi entre el juliol del 2004 i el març del 2005. Paral·lelament, el COAC anirà organitzant exposicions amb el mateix contingut que s'oferiran als col·legis d'arquitectes de la resta de l'Estat espanyol, així com als principals centres d'arquitectura d'Europa. "Hi ha molt bona arquitectura i, malgrat que vivim en temps de tribulacions amb la formació i les competències, n'hi haurà molta més i molt millor. Crec que en pocs anys es pot canviar notablement la situació. La generació dels seixanta, la més representada en aquest primer volum, no formarà un tap generacional. En primer lloc, perquè ni pot, ni està en el seu tarannà. D'altra banda, encara que sigui per necessitat, crec que evolucionem cap a despatxos més grans, que sumin gent i no només arquitectes, i que haurem de sortir a competir fora de Catalunya", diu Alday. "Crec que l'objectiu ja no serà un micro-despatx o aconseguir un encàrrec de GISA, sinó el de formar equips potents per guanyar el concurs del Palau de Congressos de Tenerife o, millor, de Reijkiavik o de Dubai. I no, o no només, aconseguir ser professor associat en alguna escola, sinó escriure, muntar revistes i participar en plataformes molt més potents i enriquidores. Crec que, encara que sigui per necessitat i perquè no hi ha lloc, no es continuarà repetint el model d'arquitecte del que encara hem estat replicants", defensa l'arquitecte.

Una ullada a les obres ressenyades permet constatar l'àmbit quotidià d'aquesta arquitectura catalana contemporània en la majoria de casos: petites places, habitatges, cafès, bars, intervencions efímeres, centres culturals, residències, restaurants, complexos esportius, centres sanitaris d'atenció primària... Si bé també hi són presents obres de més envergadura, la generació del seixanta va fer tard -per evidents motius d'edat- a l'eclosió dels grans equipaments impulsats als inicis de la democràcia.

Això és molt important, perquè la qualitat de l'arquitectura no depèn de l'escala, però la seva rellevància social, sí. No és el mateix fer una facultat universitària que un comerç.

Estilísticament, aquesta fornada d'arquitectes és molt heterogènia. Al contrari del que passava amb els ara consagrats, és difícil d'agrupar-los sota una mateixa etiqueta formal. Tampoc es pot parlar de lideratges o d'abundància de figures mediàtiques, extrem aquest últim que dóna idea de la seva escassa visibilitat pública. Es caracteritzen més per la introducció de noves preocupacions, la manca d'un context de certeses culturals, la inquietud en la investigació de materials inèdits i l'exploració d'un cert risc controlat.

A partir de les obres incloses a Arqcat, el mateix Alday fa una anàlisi del marc en el qual es desenvolupa el treball d'aquestes arquitectes i dels trets de les seves construccions, un repàs que es pot resumir en els següents punts: la constatació que a Catalunya hi ha treball i que sortir a competir a l'estranger no és comú; l'abundància d'obres de dimensions mitjanes i petites; l'important activitat docent dels arquitectes ressenyats en detriment d'altres activitats relacionades amb la disciplina, com l'assaig [l'activitat editorial en aquest àmbit s'ha traslladat amb força a Madrid]; la composició local de la majoria dels equips [molt paradoxal en el cas de Barcelona, una ciutat que sempre presumeix de cosmopolita]; i l'existència d'uns encàrrecs públics regulats i eficients, però amb alguns problemes per a l'aparició d'obres rellevants dins del sistema de concursos de l'Administració autònoma. "Malgrat que el principal client públic de Catalunya no ofereix les condicions de treball desitjables per anar més enllà de l'estricta correcció professional, els equips que presentem aquí han construït obres singulars, han exposat a Nova York o a Rotterdam i han rebut distincions d'àmbit espanyol i internacional", escriu Alay al pròleg del primer llibre, que en les seves pròximes entregues tractarà de les obres de Josep Mias, Carlos Casamor, Marta Gabàs, Anna Ribas, Meritxell Inaraja, Ramon Valls, Lluís Jubert, Gustau Gili Galfeti, David Soldevila... i tants d'altres encara per descobrir, perquè el futur sempre és obert.

Tu suscripción se está usando en otro dispositivo

¿Quieres añadir otro usuario a tu suscripción?

Si continúas leyendo en este dispositivo, no se podrá leer en el otro.

¿Por qué estás viendo esto?

Flecha

Tu suscripción se está usando en otro dispositivo y solo puedes acceder a EL PAÍS desde un dispositivo a la vez.

Si quieres compartir tu cuenta, cambia tu suscripción a la modalidad Premium, así podrás añadir otro usuario. Cada uno accederá con su propia cuenta de email, lo que os permitirá personalizar vuestra experiencia en EL PAÍS.

En el caso de no saber quién está usando tu cuenta, te recomendamos cambiar tu contraseña aquí.

Si decides continuar compartiendo tu cuenta, este mensaje se mostrará en tu dispositivo y en el de la otra persona que está usando tu cuenta de forma indefinida, afectando a tu experiencia de lectura. Puedes consultar aquí los términos y condiciones de la suscripción digital.

Archivado En

Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
_
_