Masculí / Femení

Fa uns quants anys tothom va poder veure, a Barcelona, una pel·lícula basada en un dels cantants descollonats -coneguts com castrati- més famosos de la història: Carlo Broschi, dit Farinelli (1705-1782). En aquest film vam assabentar-nos que els castrati havien estat tradicionals en molts àmbits senyorials i en les corts d'upa, i sobretot a l'Estat Vaticà, atesa la convenció dels segles XVII i XVIII -en el teatre parlat, i també en el camp de l'òpera-, segons la qual les dones no podien trepitjar l'escena. Els castrats van ser definitivament suprimits i substituïts per dones, en el drama i el cant, a finals del segle XVIII; però al Vaticà, que és de costums molt perdurables, va haver-hi castrats fins al pontificat de Lleó XIII. L'últim de tots va ser Alessandro Moreschi (1858-1922), una criatura que es troba molt lluny de les figuracions clàssiques i metafòriques sobre el tema (els bells Adonis i Endymió, per exemple): Moreschi era grassonet, lleig com un pecat, i amb un rictus als llavis del que no es troba absenta la memòria de la diada fatal en què uns empleats de la Santa Seu el van emascular, d'adolescent, per guardar-li per sempre més una veu misteriosa, ni d'home ni de dona, molt diferent de la dels contratenors actuals, que són amos -o així es suposa- de tots els atributs que són del cas. Hi ha un disc de vinil raríssim, amb la signatura OPAL 823, que recull tot el que Moreschi va arribar a enregistrar amb les tècniques matusseres de cap als anys 1902-1904. Esgarrifa, la veritat: sembla que li estiguin fent la cosa.

"La frontera entre allò masculí i allò femení és enormement làbil"

Però no volíem parlar d'això, avui, sinó d'un dels contes, o narracions curtes, més enigmàtics d'Honoré de Balzac, ara editat per Ensiola, Muro, 2007, en bona traducció de Melcior Comes. Els estudiosos de l'obra de Balzac han tingut moltes dificultats a interpretar les raons que van moure el gran escriptor francès a escriure aquesta narració, i s'esplaien recordant-nos les "fonts" possibles de la història contada -l'amor d'un escultor amb nom de dona, Sarrasine, per una cantant d'extraordinària bellesa amb nom de comèdia, Zambinella, que al capdavall resulta ser un home castrat-: hi ha una crònica italiana de Stendhal que narra el mateix tema (San Francisco a Ripa); les Memòries de Casanova expliquen un cas invers, el d'un tal Bellino que no triga a manifestar la seva condició femenina a una dona que se n'enamora; Latouche va escriure un conte, Fragoletta, que tracta el mateix tòpic; i Diderot parla d'un cas semblant en el seu Salon de 1767, bo i donant al protagonista de la història un nom anàleg al del protagonista de Balzac: Sarrazin.

Roland Barthes va estudiar a fons aquesta narració, començant per la transformació de la flexió masculina del nom al relat de Diderot (Sarrazin) en la flexió femenina del nom del protagonista masculí a la narració de Balzac (Sarrasine): és el llibre S/Z, París, Seuil, 1970. ¿Per què Balzac es va interessar en aquesta facècia, presentada, de fet, com una gran tragèdia per a l'escultor, que, després d'haver patit per amor a causa de la suposada bellesa femenina de la cantant, s'ennova, al final del llibre, de la veritat de tot plegat i és tres vegades apunyalat pels sicaris del protector i amant d'el/la cantant Zambinella, el cardenal Cicognara, membre de la cort pontifícia de Roma?

Aquí és quan la interpretació està obligada a entrar, si cal a mata-degolla, en aquesta misteriosa narració. Sembla que la relació de Balzac amb els seus pares va ser tempestuosa, i diuen (Pierre Citron, que és molt savi) que l'escriptor, almenys a l'adolescència, no tenia del tot clar quina havia de ser la seva tan famosa "elecció d'objecte" (Freud). ¿Li agradaven els nois o les noies? No ho sabia. Però, amb el temps i una canya (de cervesa, probablement), Balzac es va orientar sexualment del costat de les dones. Ara bé: mai no hauria escrit, ja madur, un text tan extraordinari com aquest si la cosa no l'hagués preocupat tota la vida. En aquest sentit, hi ha una lliçó a Sarrasine, de Balzac, que posseeix vigència més enllà dels aspectes biogràfics de l'autor. (També Virginia Woolf va escriure un llibre prodigiós, Orlando, en què la masculinitat i la feminitat es muden misteriosament a la meitat de l'obra). La frontera entre allò masculí i allò femení és enormement làbil; és tan atzarosa la manera com els homes acaben desitjant els homes o les dones, i les dones el mateix, que no es pot dir de cap manera que el desig -aquell que belluga Amor amb l'arc i la sageta- es trobi prefixat per la condició sexual amb què els homes o les dones hem vingut en aquest món. El desig és poderosíssim i es troba situat en un espai eteri en què acaben fonent-se les determinacions que imposa la societat, el costum, la realitat i fins i tot la fantasmagoria.