La vida a Montsouris

Continuació o represa dels poemets de Montsouris

Bartomeu Fiol

Proa

74 pàgines. 12 euros

L'escriptor jove surt de la seva illa i arriba a París. Allí s'instal·la a la Maison du Méxique gràcies a la gestió del poeta Josep Palau i Fabre. Escriu -s'ha comprat una màquina d'escriure per a l'ocasió- i contempla, a través del finestral, la vida i el món que giravolta. Té el parc de Montsouris a tocar. Escriu "amb aquest verb meu tan malcontent", escriu perquè "la vida és la centrifugadora més potent" i pensa que tot pot cremar o que la revolta és poder dir merde. L'escriptor jove és Bartomeu Fiol (Mallorca, 1933) i tot això s'esdevé l'any 1959.

Quaranta-sis anys més tard, Fiol reprèn aquells 21 poemets de Montsouris per escriure'n la torna. Sense cap raó aparent, i tampoc, com diu a la presentació, sense cap inspiració urgent. Potser és la necessitat de passar comptes amb allò que som, amb el temps que ens ha fet, perquè, en realitat, la primera part del llibre, els poemes escrits el 1959, són una bonica i estremidora peça d'època. De l'època de la desorientació i de l'enlluernament, de l'època del primer saber i dels pronòstics poc probables, de la literatura incipient, en estat pur. Al poema VI d'aquesta part hi ha una confessió estremidora del jove Fiol que ve a dir, preveient el futur: d'aquí a quaranta anys la vida farà que ja no et reconeguis. Doncs, no. Com a bon creador, l'autor no sols és capaç de reconèixer-se i de recuperar aquells moments de formació, sinó de perfer-los amb aquesta Continuació o represa. Perfer-los sense esperança, sense sentit de redempció, simplement amb plana lucidesa.

El dictat que el va tenir enlluernat ara és una llei de vida pactada, assumida amb ell mateix, una escripptura que busca les preguntes, les zones fosques, el coneixement essencial -fins allà on hi ha res d'essencial en els coneixements que la creació pot proporcionar-nos. "El pensament se'ns imposa", "un discurs se'ns dicta", escriu Fiol en aquesta segona part, potser per subratllar la impensada necessitat de diàleg, i d'acceptació, amb aquell altre jo antic. I, poc després, manifesta un imperatiu "continuar, continuar, continuar"... Crec que aquí, en aquest imperatiu de la creació, rau el valor d'aquest llibre. Allò que en el jove hauria pogut ser un anhel mal definit de futur, en l'escriptor madur, reconegut, és una necessitat -¿una justificació?. "Qui va capllevar, tan il·lusionat per Montsouris | aviat, ben aviat, ja no serà ningú", ens diu al poema final, però aquesta precarietat davant el temps que tot ho devora, se salva gràcies a l'escriptura que permet "que tu ets molts". De manera que, de manera similar a com llegíem la primera part com si fos un dietari poètic d'un jove enragée de finals dels cinquanta, ara podem llegir la Continuació o represa com un dietari de maduresa, d'acompliment: amb tota la desolació i la incertesa de la vida, i de l'obra, que va quedant enrere. Dit amb les paraules de Wallace Stevens que cita el propi Fiol: "Igual com la raó destrueix, el poeta ha de crear".