"No tenir res a dir és una actitud, una decisió reflexiva"

Vet ací un escriptor escàs, acurat, rar, un solitari que no vol conèixer més gent. L'historiador medieval Miquel Barceló (Felanitx, 1939) constata en el terreny personal i en el que és purament literari "una progressiva absència de contemporaneïtat". S'ha torbat mig segle en publicar una segona peça de creació no científica, les narracions que són l'espinada d'un espai imaginari, El terme de Manacor (Ensiola). Tot just són 80 planes que fan un frontis poderós i singular en les quals es pot gaudir dels mots, d'un tipus i d'un món que s'escolen cap a l'extinció, pels foradins del temps.

El catedràtic de l'UAB Miquel Barceló, que fou un fugaç poeta adolescent (Així sia), amic de Jaime Gil de Biedma i Carlos Barral, explica que el repte de l'escriptor està en "trobar el to, les perspectives canviants del narrador, i en encertar quan, per exemple, es narra amb lentitud o se simplifica". No farà memòries ni d'ell mateix, tan especial.

Pregunta. Miquel Barceló ens sorprèn amb una petita joia És que vol ser, ara, a més d'historiador, un escriptor, un literat?

Resposta. No, en absolut. Som igual que abans, el mateix. Un historiador.

P. És El terme de Manacor una revisió d'un projecte de lenta maduració, o d'un original antic?

R. No, no és el rescat d'un llibre que fou oblidat. L'he escrit ara.

P. La redacció ha estat lenta?

R. Fa quatre anys vaig escriure el primer conte i després han sortit els altres sense cap regularitat. La redacció ha estat, idò, lenta.

P. És un assaig, una prova per narracions de més recorregut?

R. No, no és l'esborrany d'un projecte. Hi ha molt poc més que contar. I el que hi ha és antic. Probablement no escriuré sobre res que sigui posterior a 1947. Aquest any no té cap misteri especial, és la data en la qual començ a tenir memòries clares i en som conscient, a més, de no tenir-les d'abans.

P. Vos deis que escriviu pocs articles -al diari- perquè sols ho feis quan teniu alguna cosa a dir.

R. No tenir res a dir és una actitud, una decisió reflexiva. A vegades és difícil advertir que no tens res a dir.

P. Què ha volgut dir en les narracions d' El terme de Manacor ?

R. He volgut narrar una història de disminució.

P. Una disminució col·lectiva? Personal?

R. Personal i col·lectiva alhora. Aquesta disminució es percep com una progressiva absència de contemporaneïtat. De cop, resulta que hi ha indicis creixents de què un ja no és d'aquí. Que un és cada cop més inhàbil per manejar el món immediat. Aleshores, el vell és nou. És la circumstància d'aquesta constatació el que es mou en el fons de totes les històries que cont.

P. Són imaginaris los personatges i situacions que articulau?

R. Totes les històries són versemblants. Totes han pogut passar. No sé si han passat, però és cert que esdevenen en el que cont.

P. On para el "terme de Manacor"? Existeix?

R. No, "el terme de Manacor" no és enlloc. Però és cert que jo visc en ell, i jo sóc real. Genera incomoditat, de vegades.

P. Algunes de les situacions semblen imantades en el realisme màgic

R. No ho crec.

P. Quina literatura fa seva?

R. Diguem que preferentment llegeix els autors anglesos i americans del XIX i XX. No som usuari de la literatura contemporània.

P. Tampoc va ser seguidor de Llorenç Villalonga, paradigma de la novel·la i d'una certa Mallorca?

R. A Villalonga sí que el vaig llegir, però els meus interessos literaris no tenen res a veure amb els seus.

P. Quines són les claus determinants de la seva escriptura?

R. Trobar el to, les perspectives canviants del narrador, i encertar quan, per exemple, es narra amb lentitud o se simplifica.

P. Els perfils, els ambients, els instants són descripcions molt precises i austeres.

R. Procur que sigui així. Aquestes històries no poden contar- se sense els detalls.

P. La literatura neix de la poesia? Vós als 18 anys publicàreu la que era fins avui la vostra única peça literària coneguda, Així sia.

R. En fa cinquanta anys de tot això. No hi ha connexió alguna. Mai més vaig escriure poesia des d'aleshores.

P. Publicà poemes, volanders, a Papeles de Son Armadams en castellà. Optà finalment pel català?

R. També en fa cinquanta anys, i va ésser un exercici que va servir, justament, per entémer- me de què no hi ha opció. Jo no som bilingüe. Les publicacions de la meva professió, les coses d'història i els treballs en els diaris són en espanyol i en anglès en les revistes científiques.

P. Vós sou el "sobrino Miguel" de Jaime Gil de Biedma, amistat compartida amb Carlos Barral. Vàreu induir a Manuel Vázquez Montalbán a entrevistar por primer cop Juan Marsé. Ells vos citen als seus llibres. Podem esperar les memòries de Miquel Barceló?

R. No veig cap motiu per a escriure sobre mi ni seleccionar records. Gil de Biedma i Carlos Barral eren majors i jo era un adolescent. Ells me concediren generosament la seva amistat, i basta. Varen tenir en mi una molt positiva influència humana, personal.