Un pensament de Ketchup

Aire pàl·lid / Palimpsest

Miquel de Palol

Columna

190 + 191 pàgines. 19,50 euros

Miquel de Palol (Barcelona, 1953) cuina en un sol volum dues novel·les. Així que arribem al final de la primera (Aire pàl·lid), hem de girar el volum del revés i començar amb la segona (Palimpsest). No triguem gaire a descobrir que la segona novel·la és literalment un altre cop la primera, però amb variacions. Palol ha clicat el copy-paste i després s'ha entretengut a pal·limpsestar. El joc de les set diferències (i també del tedi i la impaciència) ens obliga a repetir la lectura de 190 pàgines. El que canvia és el punt de vista, però només retòricament: no ens les havem amb cap Quartet d'Alexandria que posi en joc mirades i móns morals contradictoris sobre una mateixa matèria. El joc de Palol és més abstracte i gastronòmic: se centra bàsicament en l'addició o supressió en cada cas d'un ingredient.

Les novel·les de Miquel de Palol són com un musical: si t'hi poses has d'assumir que de tant en tant els personatges s'aturen i es posen a cantar i a ballar. En el cas de les novel·les de Palol, es posen a especular o a follar. Les dues cares d'aquesta pornosofia paloliana es dissocien en aquest volum: en la primera novel·la hi predominen les digressions, mentre que a l'altra les penetracions. Hi canvia la diferent forma d'atracció que exerceix la figura femenina imantadora d'Ummagumma (fer sexe en slang anglès i títol d'un àlbum doble dels Pink Floyd de 1969).

Una sèrie de personatges rics, savis, influents (sobretot els mascles) i de molt bona presència (sobretot les femelles) s'ajunten en una mansió de l'Empordà per participar en una juguesca gastronòmica de conseqüències imprevisibles. Un milionari malalt s'aposta el patrimoni amb els seus convidats: s'ho quedarà tot qui endevini els ingredients del plat (Aire pàl·lid) que els ofereix per sopar. A partir d'aquí es dispara tota una espiral de verins i antídots, de seduccions i digressions esferificades sobre l'estètica de la cuina, la cultura, el país... S'hi respira un aire conspiratiu, veneri, sofisticat, iniciàtic, carregat d'esgrima verbal, d'al·legoria i d'insinuacions cultíssimes.

Amb cinquanta, setanta o cent pàgines menys per banda, probablement aquesta hauria estat la novel·la més rodona i afinada que li hem llegit a Miquel de Palol: hi ha un cert ritme musical que se t'endú, no hi trobem gairebé grumolls hipotàctics ni aquella prosa astènica que sembla una retraducció del serbo-croat filtrat per l'islandès. Però la novel·la es dissol en la desmesura experimental: s'hi imposa el menyspreu al temps del lector, la inexplicable necessitat de castigar-lo fins al límit de pretendre que es rellegeixi de cap a cap una novel·la de gairebé 200 pàgines per acabar descobrint que, amb o sense sexe, la segona versió no aporta res més enllà del joc retòric autofàgic. Calaix i relectura haurien estat bons consellers. Miquel de Palol corre el risc de convertir-se en un nou Manuel de Pedrolo: un coet desorbitat, un grafòman amb un nom de prestigi convertit en patent de cors i llicència per no parar d'expel·lir cicles narratius expansius i experiments desaforats que cada vegada menys gent té ja temps o ganes de considerar.