Kollwitzplatz

Si l'art té cap sentit, ella el buscava. Amb el seu carbonet incansable, amb el burí, amb la gúbia, furgava les nafres dels pobres: dibuixava les carns desolades dels tísics, pàl·lids dins robes velles balderes, i molts nens, aferrats a unes mares ploroses. Dibuixava els obrers apilats dins les cambres exigües, tots els perduts del barri, que rebien l'atenció, com es diu, bondadosa d'un metge: el seu marit. I també es retratava ella mateixa, moltes vegades, trista, dura, mirant la vida que la mort se n'enduia. Ara, al barri on vivia, al carrer i a la plaça que porten el seu nom, hi ha botigues de moda, restaurants i cafès, molt jovent relaxat, criatures que juguen, escoles, guarderies. La seva ombra, però, es passeja entre els arbres de la plaça i els del carrer, gairebé tots til·lers, de fulla esgrogueïda, també algun castanyer corpulent, ja rovellat, i, a la plaça, uns aurons, del tot vestits de porpra aquests dies d'octubre.

M'agrada aquesta plaça, al cor de Prenzlauer Berg, al Berlín oriental. És plàcida, tranquil·la, i guarda aquest record de l'escultora, Käthe Kollwitz, que hi va viure mig segle. Llavors era un barri obrer, ple de misèria. I vull pensar que hi degué ser feliç, en la mesura que podem ser feliços els humans. Hi va tenir dos fills amb el doctor Karl Kollwitz que, com que l'estimava, li deixava que fes llargues estades a París i a Florència. També hi va ser desgraciada, d'això n'estic segur, perquè una tristesa ombrívola traspua dels dibuixos al carbonet i de les escultures de fang, petites, amb tot de gent fent pinya. La guerra mundial, la primera, se li va endur el fill petit. L'altra guerra mundial, un nét. El marit, el metge, va morir el 1940. Hitler, l'assassí, va prohibir a l'artista, el 1937, exposar en sales i museus i la va expulsar de l'Acadèmia d'Art. Feia un art "degenerat", és clar. El seu tema principal era la mort. El dolor reflexiu de les mares amb el fill mort als braços. Era aquest "reflexiu", sobretot, el que no era correcte.

Va marxar de Berlín, fugint dels bombardeigs -un li va destruir la casa i el taller ple de coses, on havia viscut i treballat cinquant-dos anys. La va acollir, a Moritzburg, prop de Dresde, el príncep Ernst Heinrich de Saxònia. Hi va morir, pocs dies abans del final de la guerra, als setanta-set anys. És enterrada a Berlín, al Zentralfriedhof.

De tot això me n'assabento al museu que té a la capital, a Fasanenstrasse, en ple barri comercial. És un museu petit, en una caseta amb jardí. Allà s'hi conserven molts dibuixos, algunes escultures i gravats; i s'hi fan exposicions, com la que ara hi ha, dedicada als autoretrats de l'artista. Un museu tranquil, lluny del barri on vivia, del carrer i de la plaça que porten el seu nom. Potser pensant en el fill i en el nét, el 1941, va fer una litografia amb el títol següent: Saatfrüchte sollen nich vermahlen werden (les llavors per sembrar no s'han de moldre). Són paraules de Goethe.