Cap a la ciutat dels llibres

La minyonia d'un infant orat

Llorenç Riber

La Magrana

125 pàgines. 17 euros

Un orat pot ser un boig, també pot ser algú salvatge o algú no domesticat, però a Mallorca és un adjectiu que s'aplica principalment per designar les bèsties esquerpes. Llorenç Riber, el mossèn mallorquí (i no el seu homònim, el director teatral especialitzat en performances, que va muntar la representació de les Investigacions filosòfiques, de Ludwig Wittgenstein i que J. Rodolfo Wilcock es va inventar com a protagonista d'un dels contes més delirants de La sinagoga dels iconoclastes), tradueix un vers del Virgili de les Geòrgiques , referent a una vaca esquiva, de la manera següent: "Tan orada que en el jou no es vincla". També a Mallorca, si alguna cosa s'assembla a una gàbia d'orats és que ens trobem davant d'un lloc ple de desordre, i més d'un refrany ve a significar que les oradures es corregeixen a garrotades. Però si Riber va triar La minyonia d'un infant orat com a títol per a les seves memòries d'infància devia ser perquè tenia ben present un altre refrany: "L'infant i l'orat diuen veritat".

Vaig saber que existia un llibre anomenat La minyonia d'un infant orat gràcies a un article de Xavier Lloveras on el qualificava de "petita meravella semioblidada". Va ser publicat originalment l'any 1935, i es va reeditar el 1962, quan Llorenç Riber (Campanet, 1882-1958) ja havia mort però era encara fresca la memòria del compromís que havia mantingut amb el règim franquista. Potser aquesta és la causa que Riber sigui un d'aquells noms que les històries de la literatura catalana solen ignorar, però es pot saber que va instal·lar-se a Barcelona l'any 1913, que va ser l'únic noucentista important que provenia de les Balears i que va integrar-se plenament en el projecte catalanista. I alguna anècdota sobre Riber també es pot trobar en un text pòstum de Llorenç Villalonga, però el que acaba important més és que la seva prosa, "àuria i cisellada" segons l'encertada definició de Rovira i Virgili, estava poc relacionada amb la que escrivien aleshores Eugeni d'Ors o Carner. Tant pel domini del ritme i la composició metafòrica com per la frescor del llenguatge, per la diversitat dels seus recursos narratius, cal considerar-la deutora directa de la de Verdaguer o Ruyra. Però no és gens d'estranyar la volada altíssima que assoleix la seva escriptura perquè la tradició insular disposa d'una producció exemplarment saludable, d'una força vivificadora, balsàmica i festiva.

Riber posseïa un domini i un sentit indescriptible de l'orientació a l'hora de travessar la selva dels sinònims i els antònims, i el lector que s'endinsi a La minyonia d'un infant orat -o a Els camins del paradís perdut, o a la seva poesia, o a les seves traduccions de Virgili-, tindrà el plaer de conèixer de la vora una cuina retòrica fortíssima, d'una màgia verbal espessa i tan perfumada com si de sobte es trobés enmig d'un bosc d'espècies orientals.

La minyonia... és la història d'un Llorenç Riber infant fins que esdevé un "al·lot blau" o un "blauet", és a dir, fins que es converteix en escolà al monestir de Lluc, al nord de Mallorca. És l'evocació de les primeres hores d'una vida submergida en la naturalesa, però és també la crònica del camí que el mena fins a aquesta situació, el retrat d'un nen que va a l'escola, que es baralla amb un eixam d'abelles o que persegueix de nit l'òliba que nia a les golfes de la rectoria, tres dels episodis més excelsos del llibre.

Al mateix temps, és també la crònica d'un itinerari que finalment el diposita a l'entrada de "la ciutat dels llibres". Els Salms de David, Ciceró i Tirant lo Blanc en seran els amfitrions, i tots tres textos ressonen amb veu pròpia a La minyonia d'un infant orat, en l'emoció pel llenguatge poètic i el do metafòric d'una natura que riu i canta i salta, en l'aprenentatge moral i en el traç d'un caràcter pouat en els clàssics llatins, i en l'abrandament i l'amor per la literatura catalana, per la llengua que la forneix a la manera d'una correntia viva que brolla tant de les circumstàncies més quotidianes i elementals com de les profunditats de la parla medieval: no s'acaba d'entendre per què els lectors prescindeixen d'aquesta joia impagable de la literatura catalana.