Bibliotecària gentil

No sé fins a quin punt el conjunt d'activitats dedicades a la cultura catalana a la Fira de Frankfurt haurà servit per donar a conèixer d'una manera seriosa la història de la nostra literatura: el temps ho dirà i, en especial, ho dirà el volum de contractacions fetes pels editors dels stands editorials respectius. I fins i tot això no serà un índex fiable: haurem d'esperar a veure si aquests llibres es venen, i, especialment, caldrà esperar a veure què en diu la crítica especialitzada, que a Alemanya encara té un pes i una solvència de patent. Com ja vaig dir en un article publicat en aquest mateix diari fa uns quants dies, si Reich-Ranicki considera trivial la literatura de la senyora Doris Lessing, m'espanta imaginar-me què dirà (si és que mai en diu alguna cosa) de certes obres literàries catalanes que han estat motiu d'intercanvi mercantil a la Fira.

"El fenomen dels 'empleats', a principis del segle XX, planava damunt la classe intel.lectual europea"

Però deixem això de banda. L'article d'avui està dedicat a una bibliotecària de la Deutsches Bibliothek, amb seu a Fankfurt. Com que vaig quedar-me uns quants dies a la ciutat del Main per tenir-hi trobades amb universitaris de la ciutat i antics professors meus d'aquella institució per parlar del futur que espera als centres d'educació superior d'Europa després de l'aplicació dels Plans de Bolonya, vaig tenir temps per passar per la dita Biblioteca Nacional, en cerca d'un article del qual tenia solament una notícia vaga, però que m'interessava de llegir apassionadament. Es tractava de l'article que Alfred Weber va escriure sobre els empleats en organismes públics. El seu germà, el més conegut Max Weber, va abordar amb prolixitat el mateix tema, però sempre sota el concepte més general de "burocràcia". L'article en qüestió es diu "Der Beamte" ("El funcionari"; títol aproximat al d'un llibre de Siegfried Kracauer que està a punt d'editar-se en castellà: Der Angestellte, "L'empleat"): era una peça impossible de trobar a Barcelona, i també era difícil de trobar dins el conjunt de l'obra completa d'aquest sociòleg i politòleg alemany (1868-1958). L'única solució era adreçar-se a la biblioteca de Frankfurt que ja he dit, i així vaig fer-ho.

Jo que m'hi arribo el dissabte passat al matí, a Adickesallee, 1, a la vora del cementiri principal de la ciutat, on reposen, entre d'altres, les despulles de Schopenhauer i de Theodor Adorno. Van rebre'm amb una gran amabilitat, i de seguida vaig tenir un passi per visitar la biblioteca durant tot un dia. M'adreço al mostrador de les bibliotecàries, i demano si podria consultar tots els volums de l'obra d'Alfred Weber. La bibliotecària, sempre amabilíssima, em diu que, per desgràcia, el dissabte no és dia de consulta de llibres que no es trobin a les sales de lectura. Jo que li dic: "Estimada amiga, pensi que he vingut expressament de Barcelona -volia afegir: "a peu", però no vaig gosar- per consultar aquesta obra, perquè vaig en cerca d'un article que m'interessa d'allò més". I la bibliotecària, gentil, mirant-me de fit a fit (vaig tombar-me i tot, perquè veiés la meva calba sacerdotal i d'estudiós), tot analitzant la situació per uns instants, va i em respon: "No es preocupi. Farem una excepció (Ausnahme). D'aquí a mitja hora tindrà a la seva disposició tots els volums de l'obra d'Alfred Weber". I així va ser. Un cafè i una cigarreta fora del local (a Alemanya ja no es pot fumar enlloc, cosa estranya en un país de fumadors sistemàtics), i vet aquí que al cap de mitja hora ja tenia al mostrador els 12 volums de l'obra del sociòleg esmentat.

Me'ls vaig mirar de dalt a baix, i al cap d'una bella estona va aparèixer al volum vuitè l'article famós, publicat a Die Neue Rundschau el mes d'octubre de 1910. Van deixar-me que el fotocopiés, i vaig sentir-me més feliç que un gínjol. El vaig llegir amb atenció a la biblioteca mateixa, i llavors se'm va revelar una cosa que ja sospitava des de feia temps: aquesta tirada a parlar d'oficinistes i funcionaris que es troba en l'obra novel·lesca de Franz Kafka s'acabava d'explicar del tot amb un article com aquest. Amb altres paraules: el fenomen del "funcionariat", en el moment de més gran expansió de les societats capitalistes al començament del segle XX era, com ja sospitava feia temps, un tema que planava damunt tota la classe intel·lectual europea, la d'Alemanya en especial. Kafka llegia assíduament Die Neue Rundschau, lloc en què va publicar més d'una narració. Així, doncs, tot lligava.

Havent acabat la feina, vaig tornar els llibres al mostrador: "Senyoreta, ha sigut molt amable. No sap com li agraeixo la seva gentilesa". Vaig veure, perquè ho duia penjat a l'uniforme, que la noia es deia Barbara Noreiks. I li vaig prometre que escriuria un article sobre aquesta visita, per reblar el meu agraïment, i que li n'enviaria una còpia. Aquí teniu l'article, i aquí té ella, per a la seva felicitat, la mostra palpable de la meva gran satisfacció.