Astrée i Céladon

Astrée és una pastora preciosa, de cabells rossos i rinxolats, que està perdudament enamorada de Céladon, un pastor alt i prim, de cabell castany i d'una delicada bellesa. Céladon també està perdudament enamorat d'Astrée. Però els pares dels nois no volen saber res d'aquests amors. Les famílies estan enemistades, com sol passar en aquests casos. Un dia, Astrée veu Céladon fent-se un petó amb una altra pastora (no s'adona que és aquesta la que se li tira al damunt) i trenca amb ell i li diu que no el vol veure mai més i ell li jura que mai més Céladon no se li posarà al davant. El pastor entra en una profunda depressió i es tira al riu per suïcidar-se. Els companys pastors i pastores (es tracta d'una novel·la pastorívola, com hauran pogut suposar) troben el seu capell de palla surant pel riu, el donen per mort, i Astrée plora desconsoladament. Però Céladon no es mor pas. Les ones del riu, bondadoses, el porten a una platgeta i allà, inconscient, el troben unes nimfes bellíssimes, vestides amb túniques blanques, balderes i llisquents, que fàcilment deixen al descobert un muscle o allò que els noucentistes en deien una sina, és a dir, un pit. El troben i se l'enduen, que el noi afegeix ara a la seva bellesa congènita la qualitat de desvalgut i una pal·lidesa lunar. Se l'enduen a un castell, on viuen, el retornen, en tenen cura i una de les nimfes, la més poderosa, el vol per a ella. Céladon, però, només pensa en Astrée. I, ajudat per una altra nimfa, s'escapa d'aquella presó daurada. Llavors es troba amb un sacerdot druïda (m'he descuidat de dir que l'acció té lloc al segle cinquè, però que tot, vestits i objectes, se'ns mostren tal com els francesos del segle XVII s'imaginaven els del cinquè, és a dir, una mica com en els quadres de Poussin) i aquest, mentre respecta d'entrada el desig del noi de fer vida solitària al bosc, d'alimentar-se només amb baies i arrels, farà els possibles perquè Céladon es trobi amb Astrée i es desfaci el malentès. Però Céladon és pur, i ha promès que Céladon mai més no es presentarà davant d'Astrée. Llavors el sacerdot druïda recorre a una estratagema: que no sigui Céladon qui es presenti davant de la noia, sinó que aquesta conegui la germana del sacerdot, una monja druïda. Evidentment, la monja en qüestió serà Céladon disfressat i així ja no serà ell i podrà veure la noia i alhora mantenir la promesa. L'atracció que sent la noia per la monja és fulminant. No cal dir que això porta a tot d'ambigüitats eròtiques i a rebuscades consideracions morals sobre la fidelitat a les promeses i la manera de trencar-les sense fer-ho. I al triomf de l'amor, és clar.

Aquesta novel·leta barroca d'Honoré d'Urfé és la base de l'última pel·lícula d'Éric Rohmer. D'una naturalitat que sorprèn malgrat el tema, és com un rierol d'aigua clara. Un se sent, enmig d'aquests pastors idíl·lics, com enmig dels joves contemporanis de la majoria de pel·lícules de Rohmer. I somriu, i agraeix la trapelleria del mestre.