Les perles del bosc

Ara que els boscos estan plens de caçadors de bolets seguint l'espurna deixada per programes de televisió, plou poc i amb la terra eixuta, els batidors del sotabosc tornen a casa carregats de mala llet amb els cistells buits i l'esquena castigada d'ajupir-se en va. Ja ho diu Raimon: "al meu país, la pluja no sap ploure". Sembla una broma de mal gust que el tan publicitat canvi climàtic hagi coincidit amb la moda d'anar a buscar bolets, una febre que, encara que alguns mitjans peninsulars hagin volgut fer-ne novetat, no és nova. Qui hagi tingut un avi d'origen de comarques, com dirien els de Can Fanga, i nascut, calculem, abans de la guerra (quina guerra, ho diran vostès), anar a caçar bolets ha format part, iniciada la tardor, de l'espai geopolític familiar. A casa, a La Garriga, els dissabtes tardorencs eren dies destinats a la recerca i captura de rovellons, llavors el bolet més estimat per la promesa de la brasa nocturna. Com també se celebrava com una festa la troballa d'un peu de rata o d'una catifa de camagrogs. No cal dir que el descobridor del tresor era considerat la resta del dia el druida de la tribu. La sortida es feia a trenc d'alba, amb els peus protegits per unes xiruques, el sarró carregat d'entrepans de truita de botifarra i la bota plena de vi de Tona. Amb el cotxe caldejat per una calefacció eixordidora, marxàvem cap als boscos de Berga liderats per la conducció tranquil·la de l'avi. Ell era l'encarregat d'obrir les carreteres i els boscos als ulls impacients de la saga. Un any, l'avi va endur-se el pare com a únic escuder boletaire. El mestre i l'aprenent emprenien un viatge amb el maleter carregat de cistells preparats per omplir-los de tubers destinats al plaer de germans, fills, néts i amics. Passat el jorn, no havien trobat ni un minúscul bolet i els cistells eren tres ventres buits. Davant el deshonor, van decidir omplir-los de rovellons comprats a peu de carretera i arribar a casa com dos victoriosos caçadors de bolets. Amb el temps, el rumor de farsa va anar convertint-se en llegenda urbana familiar. L'avi i el pare juraven i perjuraven que els havien trobat ells, i descrivien la recerca amb tota mena de detalls escènics, això sí, amb un somrís sornaguer als llavis. Una mentida confessada anys més tard durant una sobretaula i sota el pes dels destil·lats.

Ara, els bolets han arribat tímidament a Madrid i això ja sembla que els hi dóna una entitat superior, universal i hispànica quan a Catalunya ja fa anys que l'ou de reig, el camperol, el moixernó, el ciureny, el cep, el rossinyol, la trompeta de la mort, el peu de rata, el barretet, la llengua de bou, la llanega, l'escarlet, el pinetell, el rovelló, el pet de llop, el cama-sec, la múrgola, la gírgola, el moixí o la tòfona negra formen part d'una alineació de gala i d'ells se n'escriu i se'n dicten majestàtiques teories com qui parla de brelianes perles de pluja portades de països on no hi plou mai. El secret més ben guardat és el títol d'un llibre sobre rutes boletaires, o Fascinants bolets és com titula Celdoni Fonoll el seu llibre ple de versos, històries i dades sobre els fongs. Escrits i teories com la que dicta Josep Pla al seu llibre Les Hores, on escriu que "els bolets s'han de menjar en el seu temps, quan l'any està en plena declinació, quan l'aire es refreda i la verema és acabada; quan, sobre el paisatge humit, amb un tel de boira en les llunyanies, la llum daurada hi posa una punta d'angoixa inguarible i gratuïta". Cerca un boletaire i trobaràs una nova teoria sobre aquest producte mescla de terra, aigua, foc i aire, saba d'arrels d'arbres. I és que els bolets serveixen per despertar passions o per matar-les. No hi ha res més enternidor que veure servir una truiteta d'Amanita faloide a la taula de l'enemic.

El Finisterre, un restaurant de Barcelona ja desaparegut, obria la carta de tardor amb un plat exclusiu: ou de reig o Amanita caesarea, com van batejar-la els romans en considerar-la teca de déus només a l'abast dels paladars dels emperadors. Considerat el bolet rei del boscos mediterranis, els cuiners del Finisterre preparaven l' Amanita caesarea amb la màxima simplicitat, deixant-la orfa enmig del plat per ésser assaborida nua i sense artificis. Com un ritus de temporada, l'agent literària Carmen Balcells portava els seus autors a tastar aquell boletus de sabors infinits. Qui sap, si d'aquella experiència en van néixer centenars de novel·les.